Sempre és dolorós el primer cop que et prenen alguna cosa que, n´estaves segur, només era teva.
Faci o no faci mal. Sempre és dolorós. » Llegir la resta «
Petits adults
Escrit el 29/01/2014 a les 19:33 § 0 comentaris
Un adult pot (i ha de) comportar-se com adult o com a nen.
Un nen NO.
Un nen només pot comportar-se com un nen.
Quan un nen es comporta com un adult, fingeix.
No podem ser el que no hem estat encara, fins que ho som.
Ull amb els nens molt madurs. (I amb els adults que els envolten)
Deixem que els nens siguin nens. (Es faran adults de totes maneres)
Animals
Escrit el 26/01/2014 a les 21:51 § 0 comentaris
I és clar que som animals. En tot!!!
Hi ha qui ho dubta? Observeu:
Sobreviure
Escrit el 24/01/2014 a les 11:39 § 2 comentaris
Crec que vivim com si no haguéssim de morir… perquè estem dissenyats per no rendir-nos MAI. » Llegir la resta «
Traumes
Escrit el 21/01/2014 a les 12:28 § 0 comentaris
( fotograma de “La vida és bella ” )
Les coses mai són com van succeir sinó com les recordem.
Només cal veure les discrepàncies que sorgeixen entre dues persones diferents que van viure al mateix moment, el mateix esdeveniment .
No és una majoria , però hi ha gent que té una gran virtut . Gent amb la capacitat de convertir en un bon record un record que per segons qui, podria arribar a ser fins i tot tràgic. Aquests pocs ens demostren que hi ha la possibilitat de transformar-lo. » Llegir la resta «
Núm 448. El pare i la mare ja NO són “novios”
Escrit el 21/01/2014 a les 11:50 § 2 comentaris
La majoria d’adults que conec els pares dels quals van decidir separar-se quan ells eren petits, recorden especialment el dia que els dos els van fer seure al seu davant per comunicar-los-hi la noticia.
Afegiré que, la majoria d’aquesta majoria, no tenen arxivat el moment com “un bon moment”. Ans tot el contrari.
Quantes vegades pare i mare convoquen en sessió extraordinària al seu fill? En quines ocasions fem això? Poseu-vos en la seva pell. En la pell dels nens.
Si els meus pares m’haguessin avisat, ambdós, per tenir una xerrada en privat amb mi, el primer que hagués processat la meva ment seria “alguna en dec haver fet”. Perquè, si em van convocar, potser, deu vegades al llarg de la meva vida infantil, set d’elles van ser per amonestar-me. Sóc un cas especial jo? » Llegir la resta «
Sindrome d´Estocolm
Escrit el 20/11/2013 a les 13:02 § 0 comentaris
A grans trets, va ser diagnosticat per definir l’estrany comportament d’aferrament que senten alguns ostatges cap a el seu segrestador però per a mi no només es limita a casos de retenció contra voluntat és, a més , aplicable en molts casos relacionats amb la maternitat . En dones, en major mesura i pel que conec.
En general, quan acabem de donar a llum (primers mesos) , tot el que té a veure amb el nen ens sembla delegable i compartible però a poc a poc som nosaltres mateixes les que ens sotmetem a un segrest voluntari creient-nos imprescindibles . ( Només jo podia donar el biberó als meus nadons perquè només jo coneixia la inclinació exacta per evitar els gasos ). » Llegir la resta «
Juga amb mi.
Escrit el 15/10/2013 a les 7:24 § 2 comentaris
Dels records més vius que tinc amb la meva iaia Antònia, els que encara em donen pau quan els invoco, són justament els que van succeir compartint les tasques més quotidianes.
A la cuina, sobretot . Però també netejant de males herbes els rosers o plegant roba entre contes, antigues històries seves i rialles .
Com a ella , m’encanten els nens. Vaig heretar, encara que no és àvia de sang, aquesta facilitat per connectar amb els més petits. Però no només m’assemblo en això, sóc la seva còpia literal en moltíssimes coses entre elles, la meva poca predisposició a seure amb els meus fills a jugar per jugar . » Llegir la resta «
Núm 447. Els meus pares
Escrit el 27/09/2013 a les 10:07 § 0 comentaris
Ja ho sé que l’amor no és mesurable.
També sé que hi ha amors de moltes menes i que hi ha maneres i capacitats distintes per estimar. Ho sé. » Llegir la resta «
Estímuls
Escrit el 13/09/2013 a les 9:46 § 0 comentaris
Algú va dir: – Als nens cal estimular-los.
I els pares ho varem convertir en dogma.
Ni tan sols esperem que neixin: Musicoteràpia, colorteràpia, teràpies mil. Perquè “cal estimular”, hem de treure el màxim partit a les seves capacitats.
Els apuntarem a Anglès (o Xinès o Àrab que ara tenen molta sortida), informàtica i música, a ser possible, abans que caminin. (Per no entrar en els esports). » Llegir la resta «
-
M'agrada
