Un tafacap és un monocular llarg i prim com un llapis que t’entafora a l’orella i serveix per llegir els pensaments.
La meva iaia Teresa en tenia un i no se’n separava mai. Li vaig descobrir a contrallum, a la cuina, mentre li ballava dins la butxaca dreta. ( Ummhh, potser era l’esquerra.)
La iaia era mig bruixa, que ho preguntin sinó als de Copons. Mig, tan sols. L’altre meitat es servia d´instruments com aquests. En tenia un bagul ple, dalt les golfes. Tancat amb set panys, de set claus: Una, dues tres, quatre, cinc, sis i set. Distintes.
Però el tafacap,no. El tafacap el duia sempre al damunt. » Llegir la resta «
( a partir 8 anys aprox. )
L’abric de cent set butxaques sempre havia estat penjat allà i no recordo mai haver-li vist posat.
Quatre plomes verdes i blaves al coll, vint botons de tres colors i trenta traus.
Jeia tou i ben adormit darrere de l’atrotinada porta de l’entrada i només es movia avorrit si es colava una ràfega de vent enmig dels llistons. Llistons apedaçats moltes vegades des de fa més de mil anys. Un clau damunt de l’altre.
La casa era tan vella, tant, que si es tancava de cop, tremolaven els fonaments, la xemeneia tossia i la teulada es sacsejava deixant caure la neu. Però no era tan fràgil com semblava. » Llegir la resta «
