Anna Pujabet

Els pares NO es divorcien quan signen l’acord.
Quan signen l’acord ja ho estaven, simplement, el resolen.

¿Molta gent es separa o Molta gent està separada? » Llegir la resta «

A grans trets, va ser diagnosticat per definir l’estrany comportament d’aferrament que senten alguns ostatges cap a la seva segrestador però per a mi no només es limita a casos de retenció contra voluntat és, a més, aplicable en molts casos relacionats amb la maternitat. En dones, en major mesura i pel que conec. » Llegir la resta «

                                                  (Xerrada Ateneu Igualadí, 15 d´abril 2015)

NO naixem amb l´instint de tenir cura dels nostres fills, l´aprenem.
Veus? en això som semblants a alguns dels nostres parents llunyans, els orangutans (*adjunto al peu un cas concret pels curiosos que vulguin investigar, però n´hi ha més !!)

I doncs, som una raça inútil? No tenim instint de supervivència?
Siii! Si que en tenim.
El veritable instint de supervivència de la nostra especie recau en la sociabilitat. Som un animal SOCIAL.
Som animals tan febles que sense la comunitat no anem enlloc. NO tindria sentit reproduir-nos si anem sols i NO ho sabrem fer, si la comunitat NO ens ensenya. » Llegir la resta «

No sé quan vaig començar a desfullar margarides. De nena, suposo.

Deuria ser a partir de l’instant en que vaig tenir la certesa que havia de trobar “l’amor de la meva vida” per ser feliç per sempre. Aquesta era la missió, doncs.

Vaig créixer, com les meves amigues, entre centenars de “em vol / no em vol”. Munts de margarides calbes i de pètals al vent. Aiiiiiishhh.

Així va ser fins que un dia, per casualitat, em vaig equivocar en el verb. O potser no, potser no em vaig equivocar, potser vaig encertar. I llavors li vaig preguntar a la innocent floreta: Em vull o no em vull? I ho vaig saber.

L’únic camí a la felicitat és l’amor propi.

Ningú et pot, ni hauria de poder, estimar-te més que TU mateixa.

A grans trets, va ser diagnosticat per definir l’estrany comportament d’aferrament que senten alguns ostatges cap a el seu segrestador però per a mi no només es limita a casos de retenció contra voluntat és, a més , aplicable en molts casos relacionats amb la maternitat . En dones, en major mesura i pel que conec.

En general, quan acabem de donar a llum (primers mesos) , tot el que té a veure amb el nen ens sembla delegable i compartible però a poc a poc som nosaltres mateixes les que ens sotmetem a un segrest voluntari creient-nos imprescindibles . ( Només jo podia donar el biberó als meus nadons perquè només jo coneixia la inclinació exacta per evitar els gasos ). » Llegir la resta «

La més dolorosa i comuna de les emocions que patim en excés i també la que interpretem amb menys encert. (Veure altres emocions: tristesa)
I això que sense ella no sobreviuríem ni un sol dia, fins i tot per baixar escales necessitem tenir una mica de por. La cosa més absurda i insignificant ens mataria sense aquesta emoció. » Llegir la resta «

Imposible ser valent sense por.

Per ser valent només calen dues coses:

Tenir por i atrevir-se.

!Atreveix-te!

Si no ho saps d’entrada, és probable que desconeguis l’origen d’algunes de les teves tristeses. (Què em passa? )
Entossudir-te a justificar-les, a justificar la tristesa desconeguda perquè no saber-ho ens fa anormals, ens perjudica. ( Com que no ho sé, em menteixo i m’ho crec.)

A vegades ( sovint ) no només no trobem l’origen del que ens ha dut a estar així sinó que ni tan sols sabem que ho estem. ( Jo estic trist? Ah si? I com ho sé? ) » Llegir la resta «

Al mirall cal plantar-li cara sovint.  Amb afecte i seguretat.

A partir dels sis mesos un nadó ja pot saber que el que hi ha a l’altre banda és més que un amic, es ell : El recipient que el conté. La imatge d´un mateix al món.

Amb les seves perfectes imperfeccions que haurem d’aconseguir estimar perquè ens defineixen i  cal que ens defineixin bé. » Llegir la resta «

La veritat és que no vaig fer res extraordinari perquè el meu segon parell aprenguessin a adormir solets. Sense mi, em refereixo.

Bé, gairebé res. Quatre cosetes que us detallaré i una mes. Si. Una mes. En realitat en aquesta “més” si vaig fer alguna cosa MOLT diferent al que vaig fer amb els primers: Hi vaig posar MENYS atenció.

No els vaig desatendre, no els vaig deixar plorar sense consol, no els vaig abandonar, no els vaig ignorar. Només vaig posposar,  potser, alguns pocs minuts la meva presència. Minuts i pocs. » Llegir la resta «