A grans trets, va ser diagnosticat per definir l’estrany comportament d’aferrament que senten alguns ostatges cap a la seva segrestador però per a mi no només es limita a casos de retenció contra voluntat és, a més, aplicable en molts casos relacionats amb la maternitat. En dones, en major mesura i pel que conec.
En general, quan acabem de donar a llum, tot el que té a veure amb el nen ens sembla delegable i compartible però a poc a poc som nosaltres mateixes les que ens sotmetem a un segrest voluntari creient-nos imprescindibles. (Només jo podia donar el biberó als meus nadons perquè només jo coneixia la inclinació exacta per evitar els gasos).
Convençudes que som insubstituïbles ens passem el dia i la nit (de molts dies i de moltes nits) observant i atenent-. La nostra prioritat absoluta (fins i tot per davant dels nostres esfínters) és aquest ésser diminut i les seves necessitats. Hi ha un moment que responem sense processament cerebral al més insinuant sospir.
No em sorprenen gens les absències mentals en els “obligats” sopars amb les amigues del principi, l’angoixa injustificada i magnificada per deixar-lo a càrrec una hora amb els avis o els plors de moltes mares el primer dia de guarderia. En coses com aquestes consisteix la Síndrome.
Qui em coneix sap que sóc repetitiva amb les mares primerenques perquè intentin trobar i recuperar el seu propi espai aviat. Tan aviat com els sigui possible.
Com més aviat, menys dolorós.
Com més aviat, més difícil que arreli la Síndrome.
Dependències, en petits i grans, sempre NOMÉS les justes.
Deixa un comentari