No sé quan vaig començar a desfullar margarides. De nena, suposo.
Deuria ser a partir de l’instant en que vaig tenir la certesa que havia de trobar “l’amor de la meva vida” per ser feliç per sempre. Aquesta era la missió, doncs.
Vaig créixer, com les meves amigues, entre centenars de “em vol / no em vol”. Munts de margarides calbes i de pètals al vent. Aiiiiiishhh.
Així va ser fins que un dia, per casualitat, em vaig equivocar en el verb. O potser no, potser no em vaig equivocar, potser vaig encertar. I llavors li vaig preguntar a la innocent floreta: Em vull o no em vull? I ho vaig saber.
L’únic camí a la felicitat és l’amor propi.
Ningú et pot, ni hauria de poder, estimar-te més que TU mateixa.
