Anna Pujabet

Què podem fer els pares per prevenir els abusos sexuals a menors?
Dos apunts de la maredebessons:

UN, revisar la pròpia sexualitat.
Observar els meus tabús, les meves pors, les meves creences al respecte. Desbloquejar-me, Reaprendre.
Per l´adult (jo) en una constructiva reeducació. Per no ser víctima ni botxí. Per la societat on visc, per les meves parelles sexuals però / i també per als meus fills.
Que hi ha de bo en la meva revisió envers els meus fills?
Si “normalitzo” el meu concepte de sexualitat em serà fàcil parlar-ne. Oferiré la possibilitat de diàleg. Podran parlar amb mi sense por, quan els calgui.
Podran saber i podré saber.

» Llegir la resta «

Al principi de fer això que faig una mare va contactar amb mi per mail.

Tenia un fill que patia una estranya malaltia de naixement que tot i que li havia permès superar els 6 anys ja no se li auguraven gaires millors pronòstics.

Ella ho tenia assumit.

Volia que l´ajudés a fer entendre el nen el que li havia de passar. A que acceptés la seva pròpia mort a través de les respostes a les seves dispars, innocents i inquietants preguntes

Varem conversar llargament, molts dies. No cal que us digui el que va suposar per mi: De les relacions més íntimes, empàtiques i dures que he tingut mai amb algú i sense conèixer-la en persona.

Sabeu que vaig aprendre? Sobretot, les meves grans limitacions al respecte. 

Fins que la vaig conèixer a ella, creia que aquesta mena de “desgracies” eren alienes a mi.Com si hagués oblidat que aquesta era una sort a la que estem condemnats tots. » Llegir la resta «

He tingut l’ocasió de viure de prop un procés d’adopció i un de fecundació in-vitro i puc garantir que no hi ha fills més desitjats que aquells que venen per mètodes alternatius.

Molts de nosaltres, els que procreem sense dificultats, no resistiríem ni la meitat del procés i dubtosament passaríem tots els exàmens.

T’imagines un embaràs de dos anys?

Per mi, són pre- pares exemplars. Amb la seva tenacitat, amb les seves ganes renovades desprès de cada negatiu, de cada aplaçament. Amb un sac ple d’il·lusions i amor com el que porten a sobre quan els donen l’enhorabona.

Així és com ens hauríem d’enfrontar tots a la vinguda d’un nou fill. Aquest és un començament immillorable.

Que cap nen ve amb manual ja ho sabem, però no hi ha dubte que la predisposició i la voluntat per fer bé una feina, com tot en la vida, garanteix part de l´èxit. Vet-ho aquí perquè m’agrada tant treballar amb ells.

Per si algú té cap dubte jo puc afirmar que els fills adoptats o fecundats amb medis no son diferents. Però també us diré, amb la mateixa seguretat, que la majoria dels seus pares si.

Tots som nens.

Els adults també: Som NENS que ens hem quedat sense tutelar.
I això, perdre la tutela, pot succeir en qualsevol moment i en qualsevol edat.

Hi ha persones de 40 anys, per exemple, que segueixen tutelats (d’una manera o altra) tot i tenir la capacitat i en canvi, hi ha persones de 10 anys que, massa aviat, s´han quedat sense.

Per tant, com que la pèrdua de tutela és una cosa impredictible seria interessant que els tutors els ensenyéssim a ser AUTÒNOMS com abans millor. ¿Qui sap en quin moment es convertiran en adults? És més, ¿I si no ho aconsegueixen mai a causa de la nostra hiperprotecció?

Com a mare, sento que aquesta és una prioritat ABSOLUTA respecte als meus fills. Per ells i també per mi.

Definició de TUTELA: Autoritat conferida per llei a un adult per tenir cura d’una persona i dels seus béns perquè aquesta no està capacitada per fer-ho per si mateixa.

 
Una de les addiccions més complexes i difícils de tractar és aquella que les PERSONES tenim a altres PERSONES i aquestes innecessàries necessitats les construïm en la infància.

Alguns adults trobem en els fills la solució per omplir els nostres propis buits emocionals i els utilitzem sense parar-nos a pensar ni un segon en les conseqüències. Perquè ens fa falta i perquè està ben vist. Universal es la frase: » Llegir la resta «

Sota una situació d’estrès podem arribar a comportar-nos amb els nens d’una manera que després lamentarem.
Aquest sentiment de culpa posterior, és molt probable que ens porti a compensar-los.
Penseu: PREMIAR als fills per un “MAL” comportament dels pares ¿Com pot interpretar-se en el seu subconscient? » Llegir la resta «

Crec que un dels problemes bàsics de l´educació contemporània recau en la innecessària alteració de la jerarquia familiar. Està fora de lloc i ens confón.

Com bé diu la filosofia de les constel.lacions familiars, la família és un sistema i perquè el sistema funcioni correctament, cal respectar el seu ordre.

Així doncs, els fills estan en tot el dret de demanar als pares el que els convingui i els pares en la obligació d´atendre les demandes dels fills.

Per contra, els pares NO estan en el dret de demanar RES als fills. I els fills tampoc a ser condescendents amb les demandes dels pares.

La posició de pares NO consisteix en DEMANAR sinó a MANAR. I la dels fills NO consisteix en OTORGAR sinó a OBEIR.

Això és el que més convé al sistema i el que s´espera dels uns i dels altres.

Sempre que decidiu aplicar un castig* als vostres fills, jo RECOMANO donar les instruccions en privat.
Si només és un l´afectat, a ell. Si son varis, per separat.
El castig* en SI ha de ser la conseqüència. La humiliació pública NO ha de ser MAI part d´aquesta conseqüència. » Llegir la resta «

Vols saber si estàs educant bé als teus fills?
Pregunta’t si l’estona que has passat amb ells ha resultat gratificant per a tu.
Aquí hi ha la resposta. » Llegir la resta «

Sabeu perquè ens tornem bojos intentant descobrir el motiu pel qual ploren els nens?
Perquè els adults donem per fet que sempre hi ha d’haver un motiu. » Llegir la resta «