Anna Pujabet

La frase del títol era una ordre imperativa i recurrent en els moments estressants que utilitzava la meva mare quan jo era petita.
Volia dir que ja no hi havia més a discutir o fent servir paraules seves, era un rotund: – s’ha acabat la comèdia.
Molt creativa la meva mare ara que hi caic. 🙂

La qüestió és que ara de gran, he descobert que “callar la boca” pot ser molt útil.
Ja que hi som, tibarem de la saviesa popular i farem un max-mix amb allò de: Un silenci/un gest val més que mil paraules.

Especialment amb els nens que no tenen ni fava del que els volem dir amb la meitat de coses que diem. ( Jo encara ara faig suposicions amb què es referia amb “la comèdia” exactament)

Llenguatge corporal.
– El més efectiu, sobretot, amb els nens- Universal llenguatge de comunicació que oblidem tan bon punt ens sembla que dominem el verbal.

Us voleu examinar de llenguatge corporal?
Us proposo UNA HORA sense paraules.
Amb els vostres fills, en una estona de rutina, en qualsevol moment del vostre fer quotidià amb ells.

Observeu-los com fan.
Observeu-vos com feu.
Descobriu que tal comunicadors sou i re.apreneu a saber dir quan no dieu RES.

Al principi de fer això que faig una mare va contactar amb mi per mail.

Tenia un fill que patia una estranya malaltia de naixement que tot i que li havia permès superar els 6 anys ja no se li auguraven gaires millors pronòstics.

Ella ho tenia assumit.

Volia que l´ajudés a fer entendre el nen el que li havia de passar. A que acceptés la seva pròpia mort a través de les respostes a les seves dispars, innocents i inquietants preguntes

Varem conversar llargament, molts dies. No cal que us digui el que va suposar per mi: De les relacions més íntimes, empàtiques i dures que he tingut mai amb algú i sense conèixer-la en persona.

Sabeu que vaig aprendre? Sobretot, les meves grans limitacions al respecte. 

Fins que la vaig conèixer a ella, creia que aquesta mena de “desgracies” eren alienes a mi.Com si hagués oblidat que aquesta era una sort a la que estem condemnats tots. » Llegir la resta «

Tots som nens.

Els adults també: Som NENS que ens hem quedat sense tutelar.
I això, perdre la tutela, pot succeir en qualsevol moment i en qualsevol edat.

Hi ha persones de 40 anys, per exemple, que segueixen tutelats (d’una manera o altra) tot i tenir la capacitat i en canvi, hi ha persones de 10 anys que, massa aviat, s´han quedat sense.

Per tant, com que la pèrdua de tutela és una cosa impredictible seria interessant que els tutors els ensenyéssim a ser AUTÒNOMS com abans millor. ¿Qui sap en quin moment es convertiran en adults? És més, ¿I si no ho aconsegueixen mai a causa de la nostra hiperprotecció?

Com a mare, sento que aquesta és una prioritat ABSOLUTA respecte als meus fills. Per ells i també per mi.

Definició de TUTELA: Autoritat conferida per llei a un adult per tenir cura d’una persona i dels seus béns perquè aquesta no està capacitada per fer-ho per si mateixa.

                                          Monòleg a la meva filla Martina (7anys)

De capsetes n´hi ha de moltes mides, formes i colors.
Algunes només t´agraden a tu, d´altres a mi. N´hi ha que ens agraden a les dues.
Les mirem, les triem amb el pensament i les escollim.
I quan les escollim sabem que, ens agradin molt o poc, totes, totes, serveixen pel mateix: Per guardar-hi alguna cosa a dins.

Si les capsetes de la botiga fossin plenes quan les comprem, t´imagines?com que no podem saber que hi contenen, oi que les triaríem diferent?
Qui sap quina d´elles durà dins allò més valuós?

» Llegir la resta «

 
Una de les addiccions més complexes i difícils de tractar és aquella que les PERSONES tenim a altres PERSONES i aquestes innecessàries necessitats les construïm en la infància.

Alguns adults trobem en els fills la solució per omplir els nostres propis buits emocionals i els utilitzem sense parar-nos a pensar ni un segon en les conseqüències. Perquè ens fa falta i perquè està ben vist. Universal es la frase: » Llegir la resta «

Sota una situació d’estrès podem arribar a comportar-nos amb els nens d’una manera que després lamentarem.
Aquest sentiment de culpa posterior, és molt probable que ens porti a compensar-los.
Penseu: PREMIAR als fills per un “MAL” comportament dels pares ¿Com pot interpretar-se en el seu subconscient? » Llegir la resta «

Els nens (sense problemes auditius, clar) comencen a fer orelles sordes davant la crida dels seus pares quan aprenen (de manera conscient o inconscient) que, el més probable serà que se’ls avisi per demanar o per renyar. » Llegir la resta «

Vols saber si estàs educant bé als teus fills?
Pregunta’t si l’estona que has passat amb ells ha resultat gratificant per a tu.
Aquí hi ha la resposta. » Llegir la resta «

Sabeu perquè ens tornem bojos intentant descobrir el motiu pel qual ploren els nens?
Perquè els adults donem per fet que sempre hi ha d’haver un motiu. » Llegir la resta «

A compartir s’aprèn.
Gaudir compartint és un signe de maduresa. Perquè? Perquè no naixem amb aquesta actitud incorporada. L’hem d’aprendre.

No. No el tenim innat aquest comportament. I no el tenim perquè no ens serveix per res (de forma irracional, es clar). L’instin de supervivència més aviat ens proposa tot el contrari, vet-ho aquí perquè (d’entrada) ens fa més feliç prendre que donar.

Tenir, és sinònim de riquesa, poder, seguretat. El contrari és antònim, ens empobreix i ens desprotegeix. » Llegir la resta «