Anna Pujabet

Els nens (sense problemes auditius, clar) comencen a fer orelles sordes davant la crida dels seus pares quan aprenen (de manera conscient o inconscient) que, el més probable serà que se’ls avisi per demanar o per renyar. » Llegir la resta «

Vols saber si estàs educant bé als teus fills?
Pregunta’t si l’estona que has passat amb ells ha resultat gratificant per a tu.
Aquí hi ha la resposta. » Llegir la resta «

( fotograma de “La vida és bella ” )

Les coses mai són com van succeir sinó com les recordem.

Només cal veure les discrepàncies que sorgeixen entre dues persones diferents que van viure al mateix moment, el mateix esdeveniment .

No és una majoria , però hi ha gent que té una gran virtut . Gent amb la capacitat de convertir en un bon record un record que per segons qui, podria arribar a ser fins i tot tràgic. Aquests pocs ens demostren que hi ha la possibilitat de transformar-lo. » Llegir la resta «

La majoria d’adults que conec els pares dels quals van decidir separar-se quan ells eren petits, recorden especialment el dia que els dos els van fer seure al seu davant per comunicar-los-hi la noticia.

Afegiré que, la majoria d’aquesta majoria, no tenen arxivat el moment com “un bon moment”. Ans tot el contrari.

Quantes vegades pare i mare convoquen en sessió extraordinària al seu fill? En quines ocasions fem això? Poseu-vos en la seva pell. En la pell dels nens.

Si els meus pares m’haguessin avisat, ambdós, per tenir una xerrada en privat amb mi, el primer que hagués processat la meva ment seria “alguna en dec haver fet”. Perquè, si em van convocar, potser, deu vegades al llarg de la meva vida infantil, set d’elles van ser per amonestar-me. Sóc un cas especial jo? » Llegir la resta «

Dels records més vius que tinc amb la meva iaia Antònia, els que encara em donen pau quan els invoco, són justament els que van succeir compartint les tasques més quotidianes.

A la cuina, sobretot . Però també netejant de males herbes els rosers o plegant roba entre contes, antigues històries seves i rialles .
Com a ella , m’encanten els nens. Vaig heretar, encara que no és àvia de sang, aquesta facilitat per connectar amb els més petits. Però no només m’assemblo en això, sóc la seva còpia literal en moltíssimes coses entre elles, la meva poca predisposició a seure amb els meus fills a jugar per jugar . » Llegir la resta «

Ja ho sé que l’amor no és mesurable.

També sé que hi ha amors de moltes menes i que hi ha maneres i capacitats distintes per estimar. Ho sé. » Llegir la resta «

Si hi hagués una manera “correcta” d’educar els fills, el famós manual tan cobejat per les primerenques ja faria anys que estaria inventat i encara que al mercat hi ha molts intents, no deixen de ser només això, intents, tendències, modes, corrents …

Si vols saber si estàs educant bé als teus fills, l’únic que has de fer és un balanç del teu dia a dia amb ells. Si els moments agradables superen els desagradables, has aprovat!!!

Perquè la relació amb els nostres fills NO és una missió: És un tracte de convivència tutelat pels majors. (I és gairebé impossible que un nen amb qui es pot conviure bé sigui un nen mal educat) » Llegir la resta «

Sobre la psicologia inversa i els nens, permeteu-me afegir alguna cosa més relacionada:

Quan era molt jove vaig estar present en una conversa que em va deixar perplexa. No tant pel que es va dir que amb prou feines comprenia, sinó per com es va resoldre.

El meu pare discutia uns treballs de paleta amb el senyor responsable d’aquestes tasques. Fins i tot jo em vaig adonar que feia molt estona que es donava voltes sobre el mateix, una vegada i una altra i que això presentava poques esperances d’aconseguir un acord. Així estaven els dos ben emmurriats quan, de sobte, l’home es posà dret i va dir: » Llegir la resta «

Heu sentit a parlar de la psicologia inversa?

Jo he descobert la part teòrica recentment, la part practica ja fa temps que l´utilitzo a casa i em resulta molt eficaç en situacions que, aparentment, semblen irreversibles.

Esperit de contradicció que diria la meva àvia.
Mireu el vídeo, segur que la situació us sona.

– Demana-ho si us plau i t’ho donarà.

Com? Així de fàcil?

Apa! Doncs si això fos tan senzill demà mateix m’anava al banc i li deia al senyor Caresllargues del bigotet:

– Senyor, bonic preciós, doni´m diners si us plau.

Però està clar que si no és MEU no m’ho donarà. » Llegir la resta «