Núm 448. El pare i la mare ja NO són “novios”

Escrit el 21/01/2014 a les 11:50 § 2 comentaris

a

 

La majoria d’adults que conec els pares dels quals van decidir separar-se quan ells eren petits, recorden especialment el dia que els dos els van fer seure al seu davant per comunicar-los-hi la noticia.

Afegiré que, la majoria d’aquesta majoria, no tenen arxivat el moment com “un bon moment”. Ans tot el contrari.

Quantes vegades pare i mare convoquen en sessió extraordinària al seu fill? En quines ocasions fem això? Poseu-vos en la seva pell. En la pell dels nens.

Si els meus pares m’haguessin avisat, ambdós, per tenir una xerrada en privat amb mi, el primer que hagués processat la meva ment seria “alguna en dec haver fet”. Perquè, si em van convocar, potser, deu vegades al llarg de la meva vida infantil, set d’elles van ser per amonestar-me. Sóc un cas especial jo?
No és difícil doncs que el nen assisteixi a tal reunió “especial” amb un intrínsec sentiment de culpa que després acabarà arrossegant en petita o gran mesura depenent de com s’esdevinguin els fets.

Les coses no són com passen, són com les recordem. Hi ha situacions que no han d’esdevenir, forçosament una tragèdia, depèn molt d´un mateix. No oblidem que fins i tot hi ha maneres de fabricar bons records.
Sabeu molt de mi arran del que escric aquí al blog, el que potser no us he explicat encara és que a part de ser mare de 2 bessonades també sóc una dona recentment divorciada. Feliçment divorciada.

Amb això tinc doncs també la meva pròpia experiència més la experiència de les altres mares i pares que anteriorment van voler confiar amb la maredebessons. D´ells, del que els va succeir a ells, vaig aprendre també molt com fer.

Desafiant el consell dels professionals, en cap moment hem assegut els nostres fills per fer-los saber la nostra decisió. Als petits em refereixo, als grans, ja adolescents, no te dita, és una altre història.

El seu pare i jo, hem dedicat l’energia sobrant a construir-los tants petits bons records com el nostre propi estat d’ànim ens ha permès. Hem fet el que havíem de fer confiant en la gran capacitat d’adaptació que tenen els nens. Hem “normalitzat” el tràmit. I així ha estat: Sorprenentment, el Ton i la Martina van començar a parlar de “la casa de la mare” i de “la casa del pare”, van inventar ells el terme !!, fins i tot inclús abans de que féssim cap trasllat.

M’equivocaré encara amb mil coses, segur, segur, i me’n queden unes dos mil més sobre les què rectificar però avui, avui estic ben convençuda que haver evitat aquest mal tràngol als meus fills, ha estat tot un encert.

 

 

 

Etiquetes , , , , , , ,

  • Atreveix-te escrigué:

    Caram Maredebessons… trobo que has fet una bona pensada i encara més, una bona actuada amb això de la reunió del “comité de crisi”. Us felicito.
    Jo recordo la reunió del “comité de crisi” de quan els meus pares ens ho van comunicar, però també t’he de dir que no ho recordo de manera negativa, perquè estava tan fard de sentir-los discutir, cridar, acusar i faltar al respecte que tan jo com el meu germà vem dir que era lo millor que podien fer… i van quedar tan parats, que jo diria que el trauma el tenen ells i no nosaltres.
    De fet però, el meu comentari no és per parlar de la meva experiència, sinó per felicitar-te per dues coses. Una d’elles ja ho he fet, i és per haver tingut la sensibilitat i la consciència d’aquest moment, i d’haver-lo evitat, el del “comité de crisi” vull dir.
    L’altra és per la frase “feliçment divorciada”… quin gust llegir aquestes paraules d’una dona mare de 2 bessonades que s’acaba de separar!
    SEMPRE les meves amigues quan m’han comunicat que es separaven ho feien amb cara de derrota, de tristesa, de por… cara de final infeliç. I jo SEMPRE els dic el mateix: “Enhorabona”!!! perquè t’estimes!!! Divorciar-se no és el final sinó el pricipi. El principi d’una nova oportunitat, d’una llibreta nova amb els fulls en blanc esperant que hi escriguis la teva vida a partir d’ara, que hi escriguis EL QUE ET DONI LA GANA.
    Separar-se és estimar-se prou a un mateix com per concedir-se una nova oportunitat. Gràcies Maredebessons!

    PD. Disculpa la entromissió en el teu blog… crec que enlloc d’un comentari sobre el teu article he fet una reflexió personal… però que ha provocat el teu article. ;-)

    • anna escrigué:

      Si. Absolutament d´acord. No em canso mai de repetir que, entre les millors mares dels món, hi són aquelles que saben estimar-se prou a si mateixes. Moltíssimes gràcies per comentar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>