Anna Pujabet

Tinc 42 anys i presumeixo d’haver estat capaç de superar ja 3 adolescències. N´hi haurà més? Por em fa. 🙂

L’última va rondar els meus 40, la penúltima els quinze i la primera no la recordo però va ser, gairebé segur, sobre els 3 anyets.

No sé ben bé perquè ens convertim en adolescents de sobte el que si sé és que és comú (no només m’ha passat a mi) i els símptomes són molt semblants per no dir que gairebé exactes en les diferents etapes. » Llegir la resta «

 Com dir NO a un nen?

Com dir-ho perquè resulti?

Amb la mateixa autoritat i afecte amb el què li negaries un vas de salfumant (verí)

Encara que es tracti de coses molt distintes, sempre dic NO pel seu bé

Així de senzill.

Així d’eficaç.

.

.

.

.

5 SUGERIMENTS BÀSICS  DE LA maredebessons PER  DORMIR AMB BEBÈS MÚLTIPLES

Des de la meva experiència, evidentment, i després d’haver sobreviscut a dos parts múltiples més als de les mares que he atès pel camí.

Parlo aquí de nadons de fins a un any i només pel que fa al son nocturn.

Caldria fer-hi puntualitzacions i afegir-hi detalls depenent dels casos, és clar. Aquests només són, de manera general, els meus 5 punts bàsics per aconseguir-ho. » Llegir la resta «

Dormir. Tota la nit.  Seguit.

Aquest va ser el meu desig més desitjat en els primers anys dels bessons grans, més que que em toqués la loteria.
Dormir. D’una tirada.
No ho vaig aconseguir fins a la seva 6è aniversari. » Llegir la resta «

Un dels motius de que el teu fill no et respongui com cal cada vegada que el crides és perquè habitualment ho fas per demanar-li una cosa que no li agrada.
Si entre ordre i ordre li ofereixes alguna cosa atractiva, la propera vegada, si no et  fa cas, com a mínim tindrà el dubte.

.

ANEU AMB COMPTE AMB ELS FILLS….   SÓN TOTS UNS “COPIONS” .

Som tan exigents amb el que creiem que són les nostres responsabilitats, que ens fem mal.
Quan trobem l’etiqueta “això és el que sóc” (amb definicions incloses), convertim la nostra vida  en “una gran missió”. Costi el que costi. » Llegir la resta «

El que serà, serà. Això diu la cançó de Doris Day quan el nen pregunta a la mare com serà ell de gran.

La majoria de nosaltres fem muntanyes de quotidianitats però hi ha pares i mares pels que la feina és seva alhora de trobar escletxes on agafar-se i pujar aquestes muntanyes.

Dues coses tinc clares:

El futur és incert per tothom.

Els somriures dels nens van ben nuats amb els nostres.

Un petó fort, fortíssim, als pares amb els cims més difícils d’aconseguir.

NO tots els animals caminen només néixer.
Alguns nadons, com els humans, són prematurs i la natura ha decidit que no ens ho posarà fàcil.
Per a mi, és especialment espectacular el cas de la cria del cangur.
Em venia de gust compartir-ho.

Que ens fa pensar que el germanet gran tindrà gelosia del nadó que acaba de néixer i que no n’ha de tenir, per exemple, del telèfon?

Amb el telèfon caminem tot el dia abraçats, és sorollós, ens ocupa, se’ns descompon la cara si desapareix, si ens cau, es perd o en els prenen. Li parlem llargament, a vegades a veu baixa i li somriem. L´ escoltem i ens molestem si mentre ens diu, ens interrompen i encara que permetem que un altre el toqui, mai ho compartim del tot sense cert recel. » Llegir la resta «