Tinc 42 anys i presumeixo d’haver estat capaç de superar ja 3 adolescències. N´hi haurà més? Por em fa. 🙂
L’última va rondar els meus 40, la penúltima els quinze i la primera no la recordo però va ser, gairebé segur, sobre els 3 anyets.
No sé ben bé perquè ens convertim en adolescents de sobte el que si sé és que és comú (no només m’ha passat a mi) i els símptomes són molt semblants per no dir que gairebé exactes en les diferents etapes.
Així, un nen de 3 o 4 anyets que sempre havia estat un cel, es torna rebel i contestón. Es qüestiona tot. S’ho replanteja tot. Necessita que li donin més explicacions de les necessàries (els seus “ Perquè?”) I té un especial i continuat interès a desafiar a l’autoritat ( rebequeries ).
Per sort, també se li acaba passant.
A casa meva va ser molt divertit. Vam coincidir tots. Els petits 3, els mitjans 13 i els grans 40. Un festival.
Ull que no m’agrada generalitzar. Això és la meva opinió i la meva experiència, no una veritat absoluta.
A més sempre hi ha excepcions i caràcters, clar que si! Hi ha qui ho porta millor i altres pitjor i hi ha qui ni se´n assabenta. Com amb la varicel · la.
Saber-ho no hi posa remei i dic jo que si la naturalesa ens ho imposa per alguna cosa serà: Per si de cas, millor no posar-hi remei.
Al que si que ens ajuda tenir coneixement d’això és a predir, una miqueta.
A estar previngut i a continuació, a ser pacient i tolerant. Simplement, cal viure-ho: cal patir-ho i cal gaudir-ne.
I d’alguna cosa ens ha de servir ser els grans: Les podem entendre millor.
No consentirem segons què però tenim, per experiència, la capacitat de simpatitzar amb algunes postures.
Podem ser comprensibles perquè com experts adolescents que som, ja sabem que on mana hormona no mana persona.
.
.
Deixa un comentari