Al mirall cal plantar-li cara sovint. Amb afecte i seguretat.
A partir dels sis mesos un nadó ja pot saber que el que hi ha a l’altre banda és més que un amic, es ell : El recipient que el conté. La imatge d´un mateix al món.
Amb les seves perfectes imperfeccions que haurem d’aconseguir estimar perquè ens defineixen i cal que ens defineixin bé.
Millor que ho aprenem a fer de petits això de reconèixer-nos sovint. No hauríem de ser el menys conegut de tots els éssers que ens envolten. Hauria de ser ben bé al contrari. No creieu?
Feu que hi parlin. Parleu-hi. Parleu-vos.
Practiquem-ho sempre que es presenti l´ocasió i forcem-nos a no perdre aquest sa costum perquè evitar-nos ens empetiteix.
“Una por de la que em sento orgullosa d´haver estat capaç de vèncer en la meva ja edat adulta, és la de mirar-me de ple als ulls, almenys un cop, cada vegada que utilitzo el mirall”
Deixa un comentari