Estic ben creguda de que si anem a dormir cada nit és per és recordar-nos, al despertar, que la vida requereix (anant tot bé) un mínim d’esforç. L’esforç de llevar-nos. Petit comparat amb segons què, però biològicament imprescindible.
Si poguéssim o si sabéssim com, també ens l’estalviaríem.
Evitem el dolor perquè ens resulta desagradable sense comprendre que el necessitem si el que pretenem és seguir vius.
Si esborrem tots els paranys que els nostres fills puguin trobar pel camí, fins i tot si els salvem d´un quants, els exposem a un futur incert.
No només us aconsello que no ho feu sinó que us proposo que provoqueu tants impediments com se us acudeixin perquè pugueu observar i tutelar de manera controlada com se’n surten. Per mi, protegir-los en excés és menysprear-los: Els hi prenem descaradament la oportunitat de superar obstacles.
Un nen independent diu: – vull aigua! Quan encara no se sap servir.
Un nen depenent diu : – tinc set.
La propera vegada que l’instin us empenyi a passar-los al davant, reculeu. Pel seu bé.
Deixa un comentari