I són festes de nou i de nou torno a tenir moments puntuals d’angoixa per NO poder comprar coses que NO necessito. Curiós.
Per més que m´ho treballo encara hi ha instants d’atordiment que no controlo. Instants en que caic en el parany mental de buscar regals inútils. Perquè? No ho sé. Cerco regals inútils a bon preu. A la balalà i de forma inconscient fins que m’atura la raó. Menys mal!
Regals cridaners dels que embolicats fan tanta patxoca, dels que es donen per Nadal i que per Sant Esteve ja són brossa. Dels que no tornem a la botiga perquè “pel que val, no cal”. Sembla mentida, quantes absurdes contradiccions.
L´excusa del meu jo compulsiu? Una rara i immerescuda compassió que m’inspiren els nens. No tots, eh? Els meus; pels nens. I doncs? És pels nens.
I això que de regals útils per ells en tinc una bona llista però passa que ai! Els regals útils no són festius. O m´ho sembla. O ens ho sembla. A mi i a la iaia quan diu: – Nomes uns mitjons? Pobret !
Ai si quants “pobrets” aquí i allà. Aquest tipus de fictícia pobresa abunda. De persones que patim la crisi un munt, però de “pobrets nens” dels que “no sé pas que els hi puc comprar” molt més.
Nosaltres amb les nostres ximpleses els enfonsem en la misèria. Ells amb un botó i un cordill en tenen prou, Si són rics de mena! Quina obsessió per empobrir-los.
Afortunadament enguany, entre els adults, no hi ha “regals valorats” i com més ens acostumem al “no podem” més creix la creativitat i amb ella els altres detalls, els que no tenen preu. Quin goig!
A la meva família eradicar els presents inútils entre els grans es va imposar fa 4 anys i ara ja ho donem per fet. Benvingut alliberament! Semblava que seria trist un Nadal sense regals. Trist! Ara veig que era més trist abans. Com vam arribar a aquell excés?
Suposo que de la mateixa manera sigil•losa i amable amb què s´ha auto-convidat el Sr. Pare Noel i els fantasmes de Tots Sants. En una estranya i acumulativa globalització.
En fi, que són festes glorioses i que malgrat les meves seqüeles consumistes d´antany, alguna cosa em diu que l’esforç de contenció em fa bé. Ens fa bé. Ens apropa al sentit autèntic de tot plegat.
Gaudim-ne. Gaudiu-ne.
Bones Pasqües a tothom.
*P.d. Artícle publicat al SOMANOIA 22/12/12. El recupero per no oblidar-me´n 🙂
Totalment d’acord amb tu Anna Pujabet.
A la nostra familia tambè fa anys que no hi ha regals per Nadal, regals inútils.
Ara ens falta fer-ho amb els nens, cosa que ens resulta molt més difícil.
Ana.
Si, els nens..la nostra debilitat!! 🙂 Gràcies x comentar Ana!!
Gràcies Anna per recuperar l’article. A la nostra familia també ja fa 8-10 anys que vam decidir obviar tota aquesta fressa de compres i compres i pensar per l’un i l’altre (i això que quasi sempre eren regals útils i l’encertàvem) … i no ho trobem a faltar ! L’any que estem més inspirats ens fem “amic invisible” d’abraçades, petons, pessics, massatges a les espatlles i altres cosetes no materials. Perfecte! Salut tinguem !
Que bonic :-). Gràcies x comentar Marisol!!
M’encanta. Com ho vas fer perquè s’hi unís la família?
Per cert, estic esperant bessones 🙂
Doncs crec que va ser una barreja de necessitat i sentit comú el que ho ha fet possible, Marina,hahaha.
Per cert, moltes felicitats pel teu embaràs 🙂 i benvinguda al club de les bessonades!!! Aquí em tens pel que faci falta. Muacks.