Fins que no ets adult no descobreixes que fràgil pot arribar a ser la figura del pare. Vaja! No se suposa que havíem de ser totpoderosos? Com ho faig si, de vegades, em sento tan inestable? Només em passa a mi? Ostres, em sento fatal, he tingut un cop de geni i els hi he fet pagar als nens.
Cada vegada que facis alguna cosa amb els teus fills i a continuació et diguis “no ho hauria d’haver fet”, et recomano ferventment que immediatament demanis clemència al jutge (TU), perquè m’he adonat que, de llarg, té pitjors conseqüències una bona estona de remordiments en la que ens desvivim per compensar el mal que hem fet que no pas el motiu de tot plegat.
Si primer em renyes sense motiu i després em premies perquè si, que haig d’interpretar?
Els pares no som perfectes, sortosament. Explica-li breument que no és culpa seva i punt.
Ells també ens estimen infinitament.
Deixa un comentari