Els nens no comparteixen i els adults amb prou feines. Hi hauria molt a discutir sobre el significat pur de la paraula altruisme, però, vaja, millor deixem-ho, jo per ara m’ocupo de les criatures.
Els forcem a que “deixin” les seves joguines al germà, a l´àmiguet.. perquè donem per fet que, “obligant-los”, els fem sociables i ser sociable els apropa a l’ideal humà.
– El meu, al final, sempre comparteix.
– No. El teu, al final t’obeeix. ( Molt diferent.)
I com més bondadosos són els pares (amb les cosetes del seu fill, es clar) més contrariada la criatura.
– Tot és de tots, amor.
I doncs? si tot és de tots, que coi haig de compartir ?
Si desitges fer que sigui generós i no submís, abans que res ha de tenir clar el que és seu. Si sé el que és meu, comprenc que compartir no és perdre, entre altres coses.
I després busca la manera d’obtenir ( sense xantatges o amenaces a poder ser ), el seu permís. Potser serà més fàcil si se li proposa un intercanvi i sinó, està en el seu dret de negar-s’hi. O no?
Moltíssimes vegades he observat com la “no intervenció” dels pares, els fa més lliures a decidir i la situació s’acaba resolent, amb o sense generositat, però feliçment. De fet, la sola presencia del adult enmig d´una “negociació” infantil, ja és tendenciosa i coartant.
Sempre és millor que el germanet, amic .. aprengui a frustrar-se per no obtenir el que desitja (molt recomanable) que no pas a coaccionar a l’altre a fer res que no vol fer.
Així és com ho veig.
Deixa un comentari