Hi havia una vegada una mare que guardava ampolles buides. Cada dia feia el mateix, esperava tenir-los ben adormits, els nens, els posava un petó al front, els acotxava, els ajustava la porta i encenia un llumet del passadís perquè no tinguessin por. Cada dia del món. I cada deu, desprès de prémer el llumet “espanta-dimonis”, encenia el del rebost. Passava la balda, obria i respirava les olors humides que li arribaven des del fons, escales avall, on hi havia l’armariet i les ampolles. » Llegir la resta «
