– Demana-ho si us plau i t’ho donarà.
Com? Així de fàcil?
Apa! Doncs si això fos tan senzill demà mateix m’anava al banc i li deia al senyor Caresllargues del bigotet:
– Senyor, bonic preciós, doni´m diners si us plau.
Però està clar que si no és MEU no m’ho donarà.
Demanar bé és demanar si us plau però ser educat no et converteix en totpoderós.
No tinc perquè donar si no vull ni que m’ho demanin de genolls i no m´ han de concedir només perquè ho exigeixi amb correcció.
En un parc que hi ha darrere de l’escola dels meus fills un nen plorava a llàgrima viva. Quan li vaig preguntar a l’àvia (que era qui l’atenia) que era el que l’havia posat tan rabiós, em va dir:
– És que és molt tossut i gelós. Mai comparteix. El seu germà, pobret, li va demanar 3 cops si us plau que li donés la pala i ell tossut que no, que no i que no. Al final no m’ha quedat més remei que prendre-li jo.
Doncs no m’estranya gens la indignació de la criatura. Ni la seva ràbia al germà. Ni que, per naturalesa (?) fos tan poc donat a la generositat.
No vaig opinar. Per què? Qui sóc jo?
Només la vaig mirar i em vaig preguntar què hauria fet ella si li demano tres vegades si us plau el moneder i a la quarta li agafo la bossa d’una tibada i me’n vaig corrents.
El que val per a majors també hauria de valer per a menors.
.
Deixa un comentari