Conec una persona a qui, els crits de les orenetes, la transporten a un moment lleig.
Li fan reviure l’escena en la què li comuniquen una tragèdia familiar.
Quan arriba la primavera i les sent, tota ella encongeix. No li agraden.
A mi si.
A mi em porten al pla de l’església, de Copons on faig camins de terra amb el dit.
M’ensenyen formiguetes gegants i les rialles d’altres nens a prop.
Quan ve el bon temps i les escolto creuant el cel amb tanta força, em fan tenir sis anys.
Els records tenen molt a veure amb les nostres emocions presents.
Alguns els reconeixem, podem saber el perquè, d’altres només som capaços de sentir-los.
A vegades creiem que són estats d’ànim i prou però en realitat és un botó interruptor.
No està de més saber-ho.
a mi també m’agraden les orenetes doncs són preludi de bon temps. Noto que cada vegada n’hi ha menys. Suposo que els productes fitosanitaris que arreu es tiren per eliminar plagues, també els hi fa mal. Igual canvien d’indret buscant ambients més sans, Recordo de nen que a les taulades de la Plaça del Pilar on jo vivia, s’en veien multitud i ara,,,,, res
Tonmaria