Si en alguna cosa poso especial interès en els meus tallers prenatals és a presentar a les futures mares la més objectiva realitat.
Perquè? Perquè les frustracions vénen sempre precedides de falses expectatives. Però és fàcil caure-hi, molt fàcil.
Perquè? Perquè quan estàs embarassada, no sé ben bé a què es deu, se’t apareixen futurólogas com bolets i entre elles hi ha dues espècies abundants:
Les que viuen el ens mons de Yupi i les que viuen en els mons de Dante.
I, és clar, la nostra ment, que és molt llesta Que farà? Doncs que ha de fer? Davant l’evidència ineludible de la mida de la panxa, el subconscient prefereix acollir-se a la versió bucòlica i l’altra, res, ho arreglem, ens diem que es deu tractar de dones histèriques o massa bledes a les que una els dóna (o els donarà) dues voltes .
Mireu, ni la maternitat és una cosa tan re-preciosa i feliç de color rosa o blau pastís, ni tampoc un infern on agonitzes dia i nit.
Diguessim que és una època d’emocions fortes on hi haurà molt i de tot. I el balanç? El balanç ha d’aparèixer sempre en positiu (hauria, cada dia)
I sinó, hi ha fórmules per aconseguir-ho. Sempre n’hi ha.
Quanta raó tens Anna! Jo m’he trobat més en les que viuen en els mons de Dante… que si “ja us ho heu pensat bé?… aprofita ara, que s’et acabarà el dormir… com et canviarà la vida…” però llavors mires al seu voltant i veus que ells fins i tot han repetit!! Tan horroròs no deu ser… Ja t’ho explicaré d’aquí 7 setmanes… 🙂