Ningú es pot considerar abandonat si la persona que ens deixa no ho fa amb la expressa voluntat de prescindir de nosaltres definitivament.
Si te’n vas a sopar, no abandones als teus fills. I per si tens dubtes, a tenir cura de tu ( relacions socials incloses) hi tens tanta obligació com d’anar a treballar.
Si no penses marxar definitivament, no els facis creure el contrari: Acomiada’t moderadament.
Sense exageracions ni dramatismes. Per un “fins després” d’unes hores, amb una sola vegada n’hauria d’haver prou.
Ves-te’n feliç si al que vas és a passar-ho bé perquè, quan tornis, arribaràs a ells sent una persona més complerta i, a conseqüència, una mare o un pare millor.
ai Anna!!! els meus hi estan tant acostumats….cada 15 dies i per un dies no tenen mare. recordo una vegada que tu i el Jaume ereu fora i la Judit plorava a l’escola…La Clara innocentment li va preguntar que li passava i al dir-li que era pq els seus pares eren fora va pensar que era una bleda!!!. Va arribar a casa i m’ho va comentar dient : mira tu jo hauria d’estar plorant sempre.
Sé que no es el millor estar molt a fora, pero es la meva feina, l’han acceptat i crec que això els ha fet creixer, La Clara es va adptar perfectament a Irlanda només amb 11 anys tota soleta i durant tres mesos.
Si Susanna, la meva Judit va batre tots els records de desconsol per abandonament… i molt possiblement els meus llarguíssim acomiadaments hi tenien molt a veure.
A mi m´han faltat 4 fills per aprendre a gestionar el que tu vas saber fer només amb dos!! 😉