El què hi ha a continuació no és només una història real, és una part de mi.
La vaig escriure pel blog antic en un moment en que necessitava buidar secrets, el maig del 2010. Ara i després d´una conversa amb una bona amiga, la recupero perquè no vull ni que es perdi en la xarxa ni que s’escapin els detalls de la meva memòria.
Malgrat tot, el recordi o no, ell sempre està amb mi.
POST NUM 191 L´Instant precís
Estiu. Festa major. Agost.
Un vespre, l’últim dia de festa en un poble petit de l’interior; Copons.
I jo torno a tenir sis anys.
Per tota la plaça de la bomba hi pengen garlandes de colors i banderoles que tremolen amb els sons de l’orquestra. Miro amunt. Em passo la punteta de la llengua per la geniva de la dent que m’ha caigut i deixo que la música també em faci titil·lar. S’escampa, repica els vidres dels balcons oberts i entra a les cases, fa vibrar el polze i emmudeix les boques dels que parlen. Em fa somriure a mi.
Sembla que surin tants paperets de color. Els fils que els aguanten són invisibles.
Remor de cadires i taules.
Xiuxiueig de gent coneguda que es saluda amablement i la riota escandalosa d´algú.
Em donen un cop, sense voler.
Deixo passar un grupet de senyores tan mudades que no les conec; repentinades, “enlacades”, amb les ones del cabell ben marcades i les arracades bones i els braçalets i els collarets i els llavis de vidre, rosa pàl·lid o vermells. Ensalivats. Els seus homes, incòmodes, són al darrera, palplantats, vestits amb el “traje” del diumenge , desprenent olor a colònia d’anunci i naftalina.
Hi sóc.
Si m’estic quieta i ho recordo, sóc capaç d’encabir-me en el meu cos de nena i estar allà de debò.
Les sabates em venen petites.
– on vas tan guapa pubilla?
Si tanco els ulls puc percebre fàcilment com em premen les galtes i se m’escalfa la cara quan em pregunten.
– que hi fas aquí tan soleta?
El senyor que ven els tiquets fa broma amb el canvi i li riuen la gràcia.
Al meu davant l’un es treu un puro de la butxaca i l’altre li pica l´espatlla i en fa compliments mentre les seves dones, que són veïnes, s´agafen les mans i es donen dos petons, com els desconeguts.
Tothom està feliç, radiant, elegant.
Més enllà el cel, fins fa un moment vermell, ara negre com un pou; mal cosit d’estels i la lluna plena, gegant, rodona, com una poma lluent.
Continua post 192
POST NÚM. 192
Ell tenia nou anys.
Passàvem les tardes entre les ombres dels carrers, escapant del sol abrasador. El sol encegador que cada matí es penjava d´un cel amb mil matisos de blau, com no he vist mai més.
Empaitàvem sargantanes que els queia la cua i teníem cura de les cries d’oreneta que deixaven el niu abans de temps.
Resseguíem, amb les ungles brutes, camins de terra per fer-hi baixar la saliva a escopinades i, desprès, construíem balses minúscules per les formigues.
Col·leccionàvem capgrossos en pots de vidre i salvàvem d’una mort segura, a l’aigua, centenars d’abelles que, per haver-les ajudat, agraïdes, de trobar-nos s’estarien de picar-nos
Fèiem curses de bicicleta, guerres sense morts, amagàvem tresors i en buscàvem d’antics:
Perseguíem les pistes d’arques replenes d’or de bandolers intrèpids enmig d’horts a rebentar de tomàquets madurs.
Se´ns empastifava el nas d’aquella olor a tomàquet, i la roba i els cabells.
Se´ns gelaven els peus a la bassa i rèiem amb la boca plena de llavors.
El soroll del rec.
L’espetec de les aixades al cavar.
I ell.
Continua post 193
Post núm 193
Jo duia un vestidet blau, de tirants. “ Plisat”. I una cua amb un llacet que em tibava i que em feia els ulls “axinats”.
Em suaven les mans.
Em sentia massa estranya; massa pentinada, massa arreglada. Però també em trobava bonica. Resplendent. Com la ventafocs tocada per la vareta de la fada; una princesa recent estrenada per la seva gran nit de gala.
Dalt l’escenari una sirena amb la cua de mirallets, trencava la melodia per anunciar pel micro que, el proper, seria el ball del fanalet.
Me la vaig quedar esguardant:
Enlluernada per aquell esser màgic que parlava; amb tots els focus il·luminant-la i la seves paraules tan delicades que ressonaven sota les voltes, arreu de la plaça.
Fascinada pel seu posat d’actriu, amb la cara i els cabells espurnejant de purpurines.
Embadalida, no em vaig adonar que ell era allà fins que una veu cadenciosa que coneixia prou bé va dir:
– Vols ballar amb mi?
Com si intuís que aquell hauria de ser un moment important en la meva vida, al tombar-me, vaig emmagatzemar cada detall a la memòria amb una precisió anormal.
Anormal.
Portava els cabells clenxats, repentinats.
Els tenia de color castany fosc, dobles i indomables. Li feien un remolí a la coroneta i un ventall damunt el front. Un front ample i lletós. Sempre havia tingut una pell molt blanca, impròpia d’un nen de pagès.
Duia la barbeta amagada i m’observava de reüll.
Les celles poc poblades, encara infantils i unes pestanyes més denses que li resseguien les ninetes, d’un blau profund. El blau que té el mar quan és brau, el mateix color d’un cel d’hivern. Uns ulls espantats i dolços, esmaperduts, uns ulls em miraven com si no m’haguessin vist mai.
Sobre el nas, de traç molt lineal, trencant la puresa de la pell un grapat de pigues, esquitxades, destacaven l’encant de la seva expressió.
Després de tants anys, sóc capaç d’invocar-lo amb tanta precisió que, d’allargar la mà, podria tocar-lo.
Va quedar en silenci, esperant.
El podria tocar,ben segur, i si el toqués, ell em somriuria.
Tenia els llavis prims i quan reia, se li descobrien dues dents netes i amples. Dues dents noves, acabades de fer.
Continua post 194
POST NÚM. 194
El nostre era un poncell d’un vermell intens i quan ens el van encendre, feia pampallugues com si respirés. Després, com sol passar, es va fer fosc i el color del fanalet ens va pintar de centelles porpra.
Només el frec de les robes i algun estossec llunyà, van precedir les notes d´una trompeta tristíssima que ens va posseir.
Aquest és el moment.
El meu primer pensament feliç, la primera vegada que sóc conscient d´haver sentit que no faltava res; que el món era sencer. Els dos o tres minuts en que la cançó d´amor que la trompeta i la sirena del vestit de lluentons van cantar per nosaltres. Només per nosaltres.
Amagats en un sotabosc de cames d’adults, al temps que la flama se´ns retratava a les pupil·les i una olor sucrosa m’embolcallava; un perfum de flors desconegudes que em convidava a abandonar-me.
Els seus dits damunt dels meus, la tendresa maldestre de qui no sap, l’expressió més pura d’uns sentiments innocents que no coneixíem i aquella olor que m’entrava pels narius i m’emplenava de felicitat l’ànima i el cos.
Ell i jo. Llaçats per centenars de serpentines sensorials; d’emocions, de sensacions, i de pau. Una pau irremeiablement embriagadora.
L’instant precís.
L’instant que hauria de memorar infinitament, tantíssimes vegades, en el secret més íntim dels meus pensaments.
L’instant preciós.
Quan la música va cedir i la plaça es va il·luminar trencant l’encanteri, amb els caps a tocar va dir:
– Mira, se´m belluga el cor.
I tots dos vam poder veure, sorpresos, com la roba ens feia “zum-zum” damunt el pit.
Continua Post 195.
POST NÚM. 195 Post Post
He rumiat molt si escriure o no aquest post, post post.
En realitat jo volia fer un bloc que parlés de nens i de mares amb nens, sobretot de mares amb nens bessons. Va sorgint com va sorgint però bàsicament era això el que pretenia; escriure sobre criatures i totes les seves conseqüències.
Irremeiablement també escric sobre mi, es clar, però miro de fer-ho en relació al que tracto, retornant a la meva edat infantil per recordar com veia el món des dels meus ulls d’aleshores i així comprendre’ls una mica més a ells.
El moment del ball dels darrers tres articles té també una segona part que acaba succeint dotze anys més tard i si he dubtat en mostrar-la és precisament per això, perquè acaba passant quan ja no sóc una nena.
L’instant precís viurà mentre jo tingui coneixement i rés del que va venir en els anys posteriors pot fer que que deixi d’existir eternament en mi.
Si he decidit que haig de continuar escrivint sobre ell és perquè algun dia aquest bloc tindrà un punt i final. Algun dia, en faré copies, quatre.; l’imprimiré i li posaré unes tapes gruixudes.
Algun dia, algun Nadal, l’embolicaré i els hi regalaré als meus fills, que seran adults, i ells descobriran que feia la mama quan es tancava al despatx.
Sabran de mi més del que seran capaços de recordar.
De sobte vaig pensar:
Si a les meves mans arribés un bloc com aquest en que la meva mare explica el que jo he explicat en els darrers articles, no podria fer més que preguntar-me:
– que se’n va fer d’aquell nen que una nit d’estiu la va convidar a ballar?
Continua Post 196.
POST NÚM 196 El què va passar després
Després d’aquell estiu, la nostra relació ja no va ser mai més com abans; ens havíem vist per dins i ara, cada vegada que ens miràvem, ens veiem nus.
Hi va haver més estius, si, més nits de festa major, però no hi va haver cap altre ball i, dels centenars de fanalets que es van encendre a la plaça major, no es va atiar ni un amb el seu nom i el meu.
Vam créixer, i malgrat tenir-nos present, (almenys jo li vaig tenir sempre), vam esdevenir un noi i una noia en qui la vergonya els va imposar una gran distància. Un pudor absurd que ens va fer desaprofitar moltes ocasions de retrobar-nos.
Fins que ja no n’hi va haver d’ocasions.
Per raons familiars, les vacances al poble s’escurçaven cada temporada i, els darrers sis anys, hi vaig deixar d’anar definitivament.
Algun cop, només, de visita a l’àvia i prou. Visites precipitades, de compromís.
No el vaig veure més.
Durant molts anys. Massa.
Quan vaig convertir-me en adolescent i vaig descobrir que el món era ple de sensacions per tastar, esperant-me, ple de gent més important, de llocs més importants, de coses importants de debò, quan vaig adornar-me que l’univers sencer m’apuntava , aleshores, el moment precís va quedar sota de tot en la pila dels pensaments especials.
I juntament amb el moment, també s’hi va colar ell.
A Sant Pere de Copons, allà on l’avi hi tenia l’hort, el pare hi va construir una barraca; en dèiem “la vinya”.
Era una caseta, senzilla, que es va anar fent a terminis, entre tots, i que, anys desprès, va haver de vendre’s, per disgust de la majoria i sobretot, per disgust meu.
A la vinya hi anàvem a passar els caps de setmana i era el punt de trobada de la colla dels caçadors i amics. Trobades d’altres parelles joves com ho eren llavors els meus pares.
El Joan, que em llegeix, ho ha de recordar bé.: els petits campàvem al nostre aire mentre els grans s’afartaven de menjar i de riure.
Va ser un temps feliç, oi Joan?
El dia que vaig fer els divuit anys, i com a regal d’aniversari, els pares em van deixar la barraca només per mi.
Febrer.
Es una tonteria, però, sabeu que vaig néixer el dia de Sant Valentí?
Durant setmanes vaig preparar el que hauria de ser la festa inoblidable de la meva majoria d’edat:
Hi vaig arribar a convidar tanta gent, tanta, que aviat perdria el compte. Hi varem treballar de valent per enllestir-ho: Havia de ser perfecte.
Vaig donar-hi tantes voltes… En varem parlar tantes vegades… Havia de tenir cura que no faltes de res, que no hi faltes ningú, que tot sortís rodó.
I sabeu què?
Que així va ser; perfecte.
Almenys per mi.
Continua Post 197.
POST NÚM 197. La festa
No, no el vaig convidar. De pensar-hi, no hagués sabut com fer-ho perquè no hi teníem contacte.
Jo no el vaig convidar, jo no, però algú altre ho va fer per mi.
No sé qui, ni com, ni quan, no n’he tret l’aigua clara, però havia d’haver estat així perquè ell va aparèixer sota el llindar de la porta quan feia una bona estona que la musica sonava.
Vaig sentir que arribava algú i, al sortir al carrer, hi vaig topar de morros:
No havia recuperat l’alè de l’ensurt quan ja el tenia a tocar; davant meu, un noi espigat. Amb els cabells clenxats, repentinat i uns ulls blaus, profunds, que em miraven atònits.
– Hola.
L’olor a flors ensucrades i altra volta la pau.
Havia canviat, però no molt. Més corpulent i alt. Vaig pensar que s’havia convertit en un noi atractiu, àgil en el gest i amb la mateix posat poruc de la nit del ball.
La seva presencia m’embadocava de nou.
Creieu-me si us dic que es va fer fosc i va desaparèixer tothom.
Que es va fer un silenci dolç i que no vaig dubtar ni un moment a deixar-me dur.
Ens vam donar la mà i vam seure plegats davant la llar de foc, sense dir-nos res, durant molta estona. Fent llacets de totes mides amb tantes serpentines com ens unien.
Tinc un bon grapat de testimonis del que us dic. Amics i amigues, gent que sabia i d’altres que no, però cadascú a la seva manera va respectar la nostra intimitat. Imagino que intuïen que en el racó de davant la llar hi havia un nus massa ferm per provar de destorbar-lo.
Hi va haver moixaines, carícies i murmuris, a mitja veu. Però no hi va haver sexe en les nostres expressions. Simplement vam jugar a fer i desfer un amor pur i ingenu com només una nena de sis any i un nen de nou poden tenir.
Em va fer un petó, si. I després em va obligar a mirar com el cor li bellugava el pit. Vam riure plegats.
– xineta.
Em va dir, tibant-me per les temples, com quan portava la cua.
Tan junts com si en comptes de dos fóssim u, així de junts.
En canvi, m´ha quedat sempre la impressió de que un tel invisible se’ns interposava, com si tot plegat no acabés de ser real. Era irreal, segurament, perquè el que estàvem vivint allà no significava el principi de res sinó el final que ens faltava; ambdós sabíem que no hi hauria continuació.
Vam reconstruir la historia ajuntant les seves parts i les meves i, pel camí, hi va haver alguna llàgrima bleda, i paraules en negreta que guardo en una butxaca que hi tinc entre el cor i la boca de l’estómac: el paper haurà de perdonar que les reservi només per mi.
Mes de dotze hores. Ni que sembli increïble.
Va marxar la majoria de gent, sense dir-me adéu. Alguns pocs es van quedar a dormir.
Va trencar l’alba i el sol es va despertar espiant-nos pels finestrons. No se’n va anar fins que va ser mig dia.
La llum ens va fer aclucar els ulls quan vam sortir a fora.
Un dia clar. D’hivern però radiant.
L’última imatge que tinc, és d´ell, uns esglaons per sota meu:
Em va posar els dos dits damunt els llavis i desprès va baixar les escales a corre-cuita.
Continua Post 198.
POST NÚM 198 Breu
No sé exactament quan, però poc, poquet temps després de la festa, em va trucar per telèfon.
Va dir-me que volia saludar-me i explicar-me que finalment se n’anava a baixar un riu, a fer barranquisme, en un lloc que conec bé i del qual havíem parlat també aquella nit.
Les ultimes paraules abans de penjar les va dir ell:
– “Tu i jo sempre serem com Romeu i Julieta.”
* * *
El Carles va perdre la vida en aquella aventura.
* * *
Després de tant temps encara sóc capaç de percebre la seva olor.
No la imagino, la ensumo de veritat: Olor de flors desconegudes i sucre.
Inesperadament. En qualsevol situació, quan menys ho espero.
De vegades la desprèn algú amb qui em creuo pel carrer, de vegades el ventet suau que es cola per sota la porta, o al passar pel davant d’una finestra entreoberta.
A èpoques més, d’altres menys. Fins ara, durant més de vint anys.
Es un perfum curiós que sempre que ve, sempre, em sorprèn, perquè només em permet respirar-lo un sol cop; quan el busco de nou ja no puc trobar-lo.
* * *
La primera vegada que em vaig enamorar jo tenia, tan sols, sis anys.
Era estiu, en un poblet petit, de festa major.
A l’ombra d´un fanalet roig com la sang i de la mà dels seus ulls.
L’estiu del ball. L´estiu en què vam sentir abans de comprendre.
* * *
Jo en tenia només sis.
I ell, ell va resultar ser un àngel a qui, dotze anys després, se li va concedir un permís especial per acomiadar-se del seu primer amor.
* * *
Per tu, allà on siguis….
* * *
– “xineta”, diria. Perquè plores? Diga´m: per qui estàs plorant?
Continua Post 429
POST NúM 429. 17 d´abril de 2013
Quan escric al blog de vegades no tinc noció de qui em pot arribar a llegir.
A vegades, sobretot quan és tan personal, escric i prou.
L’instant precís va anar a parar a les mans i als ulls de la família del Carles i es van posar en contacte amb mi.
Em van agrair que el dugués a la memòria com si això tingués cap mèrit. Qui em coneix sap que ho faig involuntàriament.
També em van fer un regal: La seva mare va explicar-me parts de la història que desconeixia; de com se li va ocórrer d’aparèixer a la festa i de com va tornar de feliç després d’haver compartit aquella nit.
Jo també els estic molt agraïts a ells per tenir aquest detall.
Sé que no hi és físicament però mentres jo existeixi ell seguirà viu, ben segur.
P.D
A dia d’avui 06.07.2013. L’instant precís porta comptabilitzades més de 30.000 lectures. És dels pocs post que encara no he traduït l’Espanyol però part d’aquests lectors, han utilitzat el traductor google per llegir-lo a 5 idiomes diferents. Està clar que el món el mou les emocions.
Ahir, una d’aquestes persones que el va llegir em va fer un regal espectacular. ESPECTACULAR.
Més de 20 anys després aquest algú va recordar, al llegir-ho, que també havia assistit a la meva festa d’aniversari i no només això, que hi va anar amb una càmera de fer fotos.
Va tenir la Santa paciència de localitzar-les i després, la bona voluntat de trobar-se amb mi i asseure’s a fer un cafè per mostrar-me-les.
La darrera foto de la pila era aquesta.
Segurament la única imatge que hi deu haver del Carles i jo, aquell dia.
Moltíssimes gràcies Pep, moltíssimes gràcies.
Anna, he llegit la teva bonica histtòria, i m’he emocionat. Hasta he deixat caure una llagrimeta. És tan delicat el relat que traspua amor i anistat per tots cantons. Hauria estat una verdadera llàstima que s’hagués perdut. Anton