M’ho han dit les retines:
Quan he tret el cap al carrer, de bon matí, i s’han fet petites com un punt i final.
M’ho ha dit el nas:
Quan al passar a peu pel passeig, ha quedat enamorat; babau i pertorbat, per una flor minúscula.
Una flor que tremolava de fred. Que amb prou feines feia olor. Que s’espolsava els pètals, escarransits, acabats de desplegar.
M’ho diu la pell:
El borrissol dels braços que se s’estarrufa com un gat espantat sota el jersei.
La pell que se m’arronsa, com un cadell poruc per les llepades tímides del sol:
Entre les voreres i les parets de Santa Catarina.
I els llavis de la gent, que caminen ensenyant les dents.
I el seu gest amable, i la cadència de les paraules que es diuen, quan no es diu res.
Respirar.
Respirar empassant la vida.
Tan breu.
Els núvols s’empaiten, divertits, en aquest cel de blau i la brisa que els empeny em xiula, burleta, al clatell.
Ja ha passat tant temps?
M’ho diuen les orelles: de l’oïda al pensament.
D’aquí a res, per més que no ho vulguem, tornarà a venir.
És la primavera , poca vergonya , qui ho diu:
– Quatre dies, i estiu !!
Visca !!