(post recuperat de l´antic blog 29/04/09 núm 59)
Farta estic.
Farta, d’aguantar la respiració.
D’aguantar i al mateix temps d’anar parlant, rient, escoltant, caminant .., com si res.
És un art, eh?. Un fart de patir! Amb el feliç que jo seria si no fos per aquest manat d’abdominals flàccids.
I és que a més, a mi, les espatlles es m’aixequen sense permís, en agafar aire, saps?, I quan m’adono, semblo un “arganboy”. No sincronitzo bé.
Fastigosa primavera que maltracta la meva autoestima. » Llegir la resta «
