Anna Pujabet

Crec que vivim com si no haguéssim de morir… perquè estem dissenyats per no rendir-nos MAI. » Llegir la resta «

( fotograma de “La vida és bella ” )

Les coses mai són com van succeir sinó com les recordem.

Només cal veure les discrepàncies que sorgeixen entre dues persones diferents que van viure al mateix moment, el mateix esdeveniment .

No és una majoria , però hi ha gent que té una gran virtut . Gent amb la capacitat de convertir en un bon record un record que per segons qui, podria arribar a ser fins i tot tràgic. Aquests pocs ens demostren que hi ha la possibilitat de transformar-lo. » Llegir la resta «

La majoria d’adults que conec els pares dels quals van decidir separar-se quan ells eren petits, recorden especialment el dia que els dos els van fer seure al seu davant per comunicar-los-hi la noticia.

Afegiré que, la majoria d’aquesta majoria, no tenen arxivat el moment com “un bon moment”. Ans tot el contrari.

Quantes vegades pare i mare convoquen en sessió extraordinària al seu fill? En quines ocasions fem això? Poseu-vos en la seva pell. En la pell dels nens.

Si els meus pares m’haguessin avisat, ambdós, per tenir una xerrada en privat amb mi, el primer que hagués processat la meva ment seria “alguna en dec haver fet”. Perquè, si em van convocar, potser, deu vegades al llarg de la meva vida infantil, set d’elles van ser per amonestar-me. Sóc un cas especial jo? » Llegir la resta «

A grans trets, va ser diagnosticat per definir l’estrany comportament d’aferrament que senten alguns ostatges cap a el seu segrestador però per a mi no només es limita a casos de retenció contra voluntat és, a més , aplicable en molts casos relacionats amb la maternitat . En dones, en major mesura i pel que conec.

En general, quan acabem de donar a llum (primers mesos) , tot el que té a veure amb el nen ens sembla delegable i compartible però a poc a poc som nosaltres mateixes les que ens sotmetem a un segrest voluntari creient-nos imprescindibles . ( Només jo podia donar el biberó als meus nadons perquè només jo coneixia la inclinació exacta per evitar els gasos ). » Llegir la resta «

Dels records més vius que tinc amb la meva iaia Antònia, els que encara em donen pau quan els invoco, són justament els que van succeir compartint les tasques més quotidianes.

A la cuina, sobretot . Però també netejant de males herbes els rosers o plegant roba entre contes, antigues històries seves i rialles .
Com a ella , m’encanten els nens. Vaig heretar, encara que no és àvia de sang, aquesta facilitat per connectar amb els més petits. Però no només m’assemblo en això, sóc la seva còpia literal en moltíssimes coses entre elles, la meva poca predisposició a seure amb els meus fills a jugar per jugar . » Llegir la resta «

Algú va dir: – Als nens cal estimular-los.
I els pares ho varem convertir en dogma.

Ni tan sols esperem que neixin: Musicoteràpia, colorteràpia, teràpies mil. Perquè “cal estimular”, hem de treure el màxim partit a les seves capacitats.

Els apuntarem a Anglès (o Xinès o Àrab que ara tenen molta sortida), informàtica i música, a ser possible, abans que caminin. (Per no entrar en els esports). » Llegir la resta «

Sobre la psicologia inversa i els nens, permeteu-me afegir alguna cosa més relacionada:

Quan era molt jove vaig estar present en una conversa que em va deixar perplexa. No tant pel que es va dir que amb prou feines comprenia, sinó per com es va resoldre.

El meu pare discutia uns treballs de paleta amb el senyor responsable d’aquestes tasques. Fins i tot jo em vaig adonar que feia molt estona que es donava voltes sobre el mateix, una vegada i una altra i que això presentava poques esperances d’aconseguir un acord. Així estaven els dos ben emmurriats quan, de sobte, l’home es posà dret i va dir: » Llegir la resta «

Heu sentit a parlar de la psicologia inversa?

Jo he descobert la part teòrica recentment, la part practica ja fa temps que l´utilitzo a casa i em resulta molt eficaç en situacions que, aparentment, semblen irreversibles.

Esperit de contradicció que diria la meva àvia.
Mireu el vídeo, segur que la situació us sona.

– Demana-ho si us plau i t’ho donarà.

Com? Així de fàcil?

Apa! Doncs si això fos tan senzill demà mateix m’anava al banc i li deia al senyor Caresllargues del bigotet:

– Senyor, bonic preciós, doni´m diners si us plau.

Però està clar que si no és MEU no m’ho donarà. » Llegir la resta «

Servidora està convençuda que totes les malalties tenen un origen emocional. Totes: Emocions que no hem sabut entendre. Gestionar. Utilitzar.

Cal saber: » Llegir la resta «