La meva mare va néixer a Andalusia i el meu pare és de Copons i quan era petita em deien (alguns) que per aquest motiu jo era xarnega.
No sabia molt bé (i em penso que els que m’ho deien tampoc) que volia dir exactament ser xarnego però el to despectiu implícit al mot em donava pistes de què massa bo no podia ser.
Això de més petita. Un cop vaig créixer, el menys preu de la paraula ja no era el que més em molestava. El que em sabia greu de debò és que així com els Castellans pertanyen a Espanya i els Catalans a Catalunya, els xarnegos no érem de enlloc. I és veritablement molt molest no ser de enlloc, sobretot quan ets una adolescent. » Llegir la resta «
