Plou.
Plovia aquell dia també.
El cotxe de la meva mare era gran. O potser no. Potser era jo qui era molt petita.
El seients d´escai guardaven un segon la calor del palmell de la meva ma i desprès tornaven a ser freds.
Feien olor de goma vella.Em marejaven.
Clec. Clec. Clec. Resaven els parabrises. Aquells bastonets.
Un empaitava l’altre, mai s’atrapaven del tot.
Es plegaven i milers de gotes que petaven com crispetes tornaven a esquitxar el vidre.
L’aigua feia camins lliscosos que s’unien capritxosos. M’amagaven.
A fora tot era, gris, brut i moll.
Però jo estava allà, amb la meva mare. No em podia passar res.
Ella conduïa la maquina que ens portava. Valenta i sabia.
Tocava les palanques i els pedals i a mi em venia la son.
Sonava la radio.
Un senyor cantava una cançó a la seva filla.
La mare la sabia i jo una mica també. La acompanyava en la tonada.
“ de niññññaaa a mujeeeeer”
Em venien calfreds i em feia mal al empassar.
Ella no em deia res però jo sabia que m’espiava. Bellugava el mirallet fins que em trobava.
No m´agradava aquella musica.
Era una musica trista que sempre que l´escoltavem la feia plorar.
Deixa un comentari