Si, com alguns defensen, fos veritat que pel sol fet d’haver parit amb dolor una criatura s’establissin vincles extraordinaris entre mare i fill, no hi hauria mares més unides als seus fills que les que adopten.
Perquè no hi ha part més dur, llarg, esgotador i que posi més a prova l’amor dels pares vers la seva descendència, que el que s’esdevé en un procés d’adopció.
I pensar que en una època s’amagava. Com si fos un fet indigne ! A sant de què?
Però és que hi ha al món fills que puguin sentir-se més segurs i orgullosos del desig dels seus pares que aquells que són adoptats.?
Deixa un comentari