Per mi, el motiu fonamental de perquè no s’ha deixar plorar a un nadó més del que seria raonable ( tan raonable com el propi i individual nivell de tolerància) és la construcció del botó.
La resistència de la mare al plor fa que es construeixi un botó invisible, impalpable però real. Que localitzo damunt l’estomac i enmig de les costelles i del qual hi pengen mils ramificacions nervioses i emocionals.
Com més vegades vivim la situació angoixant del plor, més sòlid el botó. Fins que arriba el dia en que el botó és un potent interruptor que ens pot dur a l’estrès de 0 a 100 en qüestió de segons.
És un piu intern, molest i bloquejador que s’activarà donant-nos una dosi concentrada del que abans sentíem després de mitja hora, ara amb el més mínim sospir del nostre fill. Ni caldrà que plori.
Quan em pregunten, – es bo deixar plorar els bebès? Sempre responc que és tan bo deixar-los plorar molt com no deixar-los plorar gens.
En l’equilibri està el control. Però no tan sols en l’equilibri del nen sinó, i sobretot, en el nostre equilibri. Evitant fabricar botons massa ferms que després costen feies i treballs d’inutilitzar.
És curiós com en alguns temes, com en aquest, centrem SEMPRE l’atenció en els nostres fills i en allò que els pot perjudicar o beneficiar sense tenir en compte que RES els farà més bé que l’estabilitat dels adults que el protegeixen: Sobretot i en especial, la de la seva mare.
.
.
Jo se fa molts anys a la gent gran els hi he sentit a dir que el plor de les criatures els aixampla els pulmons, Potser si…… però quan passa de mida raonable un ja no pot auantar-ho, a menys que sigui una “marrabada” que de tot hi ha a la vinya del Semyor. I la prova el tens si no l’hi cau cap llàgrima.
Ainxsh. Això dels plors sense llàgrimes també hi tinc molt a dir…jo mateixa he plorat sense llàgrimes en moltíssimes ocasions. Mmmh, en un proper post potser!!
El meu fill petit era capaç de plorar amb totes les llàgrimes del món, i sabent que ho feia per “marraneria”. Això si, quan plorava de debò no trigava gens en respondre!! I ell ho ha entès perfectament… ja no utilitza el plor per cridar-me l’atenció 😀
Ostres, jo tinc una filla de 4 anys(la mitjana) que cada cop que se li diu que no i que no pot surtir-se amb la seva, es posa a plorar. Ja són moltes llàgrimes que ha deixat caure però és tan tossuda que arriba un moment que m’esgota. Per molt que li expliqui, que la deixi plorant…no hi ha manera, cada dia és una batalla. Plora ( crida) igual tan si la toques amb el dit com si la trepitges…
Hola Anna, gràcies per llegir-me.
Jo, quan no m´adono, també ho faig això, em desfaig a paraules. Aleshores recordo que als nens petitons, els hi diu molt més el gest que la paraula.
La teva nena està a l´edat de les rebequeries. Et deixo aquest post, per si et pot ser útil.
http://maredebessons.com/tag/rebequeries/