s
Els nans de botes verdes tenen el nas llarg i recargolat que s’estira com una serpentina per ensumar el sota bosc.
Viuen com els talps. En forats folrats de molsa, amb moltes xemeneies que quan fumegen fan boirines que mig ho esborren tot.
La broma els amaga però poca falta els fa perquè si s’estan quiets són com bolets. Bolets grossos i pigats d’aquells que ja es veu que són verinosos i no els collirà mai ningú.
Dels nans botiverds poca cosa se’n sap a part de que són excel·lents caçadors de tions de Nadal. Solament dels tions que ja no es demanen, de les cases en que tots “s’han fet grans” i que volten esmaperduts, fent tentines, quan desperten a l´hivern.
Els cremen.
Primer els esmicolen i després els llencen al foc.
Se sap que quan s’encén una fusta de tió màgic les espurnes poden encegar-te fent-te perdre la memòria.
No pots mirar, si mires molt, si quedes bocabadat, en pocs segons perdràs els records.
De les cendres, els botiverds en fan medicines que curen tristeses.
Totes aquelles tristeses que tenen a veure amb l’enyor, de les que es més fàcil sortir-te’n si ets capaç d’oblidar.
Deixa un comentari