“Amb el temps he après a trobar fórmules per sobreposar-me als moments estressants amb nens.
Els meus pitjors errors van ser perquè mirava cap al lloc equivocat: Moltes vegades, la solució no estava en ells sinó en mi.
Si jo estic bé, no hi ha situació que em superi.
Mima´t molt
(De tant en tant …. cal una mama per la mama) “
Post de l´àntic blog núm 126. 11/12/09
Si ens col·léssim dins el seu globus ocular ens podríem veure fàcilment, una munió de vegades, amb la cara deforme, a tres pams seus, al llarg del primer any, fent:
– m-a-m-m-m-a.
Estirant el morro tant com podem, a veure si ens entenen millor.
– m-a-m-a, m-a-m-a, m-a-m-a.
( Encara com no ploren més.)
– Qui t’estima a tu? La m-a-m-a.
Ens ho fem i ens ho desfem. Ens delim per a que ens cridin així.
Ai, quan ho diguin! Ai, quan ho diran?
Quan? Ui, quan !!!
Abans dels dos anys ja hauràs advertit que les ganes d’escoltar-los és inversament proporcional al que donaries per fer que callessin.
Fins el “monyo” de la m-a-ma. De la m-a-m-a fins la sopa. I per anys.
A mi, així que ha de canviar el temps i que els quatre no estan fins, quan comença la “munserga” de la mama aquí, de la mama allà, en especial amb els petits que a la paraula hi afegeixen uns “llagrimots” de mig litre, entre somics i mames, que embogeixo o em va just.
Agafaria i marxaria. Em penjaria la bossa , tancaria la porta i Poble Sec amunt.
A buscar la meva de mama.
– m-a-m- a, on ets? la meva ma-maaaaaaaa !!!
Si no fos perquè ja està molt velleta i els seus ossos, potser, no m’aguantarien, algun dia, quan arriba a casa meva i la cosa esta moguda, quan ja estic sorda de tanta m-a-m-a, faria un salt i, tan grossa com sóc, m´ hi tiraria als braços.
Si, si. Perquè em consoli, m’amanyagui, faci fora a aquests nens dolents que em van al darrera tot el dia.
Que a cau d’orella em digui;
– no passa res, petita meva, ja està aquí la ma-ma.
Deixa un comentari