(post recuperat de l´antic blog 29/04/09 núm 59)
Farta estic.
Farta, d’aguantar la respiració.
D’aguantar i al mateix temps d’anar parlant, rient, escoltant, caminant .., com si res.
És un art, eh?. Un fart de patir! Amb el feliç que jo seria si no fos per aquest manat d’abdominals flàccids.
I és que a més, a mi, les espatlles es m’aixequen sense permís, en agafar aire, saps?, I quan m’adono, semblo un “arganboy”. No sincronitzo bé.
Fastigosa primavera que maltracta la meva autoestima.
Quina publicitat li fan, no? Ja és aquí, ja és aquí!. “La primavera ha vingut …” ¡Uiii que bé! Els ocellets i les floretes. Ja. Ja. I tant. Ja. I QUE FAIG JO DEL BUNYOL D’UN PAM QUE EM PENJA DEL MELIC?. Eh? A veure. Que m’expliquin. Que els pantalons m´hi caben, però el bunyol no.
Sóc “grossa” o “semi-grossa”? Estic per definir.
La culpa la té el bunyol.
Quines suors matinals per amagar-lo i ell no vol i jo que l´ empenyo amb els dits cintura avall per dins dels pantalons. No hi ha manera!, Si entra d’una banda, surt per l’altre. Però això que és?
I els nens que em criden i que falten 10 minuts.Buff. Ala, ja n’hi ha prou. Així et quedes! I a qui no li agradi que no miri. Vinga! A fer el “arganboy” fins l’escola.
Però quina llum tan forta de matinada!
El sol dóna de ple en els aparadors de les botigues, plens ells de robeta per Barbies. Per cert, a l’hivern també reflecteix tant? Per a mi que em veig més ara. Ni que no vulgui tots els vidres em retornen la imatge: Jo amb els petits i el troleibús i amb els quatre i amb el bunyol …. mare meva, a casa em veia millor … i és que em donen ganes … ganes … de fer veure que no em conec:
– Mama, que estàs enfadada?
Aquesta és un dels avantatges de tenir tants fills; et despisten quan més et convé.
Llàstima de l’oportunista de torn que li dóna per fixar-se en tu just els únics 15 minuts del dia en què, pel que sigui, t’has relaxat. Escoltes com diu:
– No em diguissss?? Oh!
Llavors, el meu cos activa un sistema d’alerta que fa treballar més ràpid tots els òrgans vitals. Suplico; Uiii. No, si us plau no. Aquí al mig del carrer … no m’ho facis.
– En seriooo? No m´ho puc creure.
I és que resulta inevitable. Aquest tipus d’individus que fan això, no es poden controlar. Allà que la veig, creuant el carrer amb els braços estesos com una benaurada. De cap cap al bunyol. Així que el té ben agafat em diu:
– Tornes a estar ….
Au, ves, calla i somriu i digues que no passa res.
La mare que la va matricular …. ! a la primavera!
Deixa un comentari