Anna Pujabet

Tots som nens.

Els adults també: Som NENS que ens hem quedat sense tutelar.
I això, perdre la tutela, pot succeir en qualsevol moment i en qualsevol edat.

Hi ha persones de 40 anys, per exemple, que segueixen tutelats (d’una manera o altra) tot i tenir la capacitat i en canvi, hi ha persones de 10 anys que, massa aviat, s´han quedat sense.

Per tant, com que la pèrdua de tutela és una cosa impredictible seria interessant que els tutors els ensenyéssim a ser AUTÒNOMS com abans millor. ¿Qui sap en quin moment es convertiran en adults? És més, ¿I si no ho aconsegueixen mai a causa de la nostra hiperprotecció?

Com a mare, sento que aquesta és una prioritat ABSOLUTA respecte als meus fills. Per ells i també per mi.

Definició de TUTELA: Autoritat conferida per llei a un adult per tenir cura d’una persona i dels seus béns perquè aquesta no està capacitada per fer-ho per si mateixa.

                                          Monòleg a la meva filla Martina (7anys)

De capsetes n´hi ha de moltes mides, formes i colors.
Algunes només t´agraden a tu, d´altres a mi. N´hi ha que ens agraden a les dues.
Les mirem, les triem amb el pensament i les escollim.
I quan les escollim sabem que, ens agradin molt o poc, totes, totes, serveixen pel mateix: Per guardar-hi alguna cosa a dins.

Si les capsetes de la botiga fossin plenes quan les comprem, t´imagines?com que no podem saber que hi contenen, oi que les triaríem diferent?
Qui sap quina d´elles durà dins allò més valuós?

» Llegir la resta «

 
Una de les addiccions més complexes i difícils de tractar és aquella que les PERSONES tenim a altres PERSONES i aquestes innecessàries necessitats les construïm en la infància.

Alguns adults trobem en els fills la solució per omplir els nostres propis buits emocionals i els utilitzem sense parar-nos a pensar ni un segon en les conseqüències. Perquè ens fa falta i perquè està ben vist. Universal es la frase: » Llegir la resta «

Sota una situació d’estrès podem arribar a comportar-nos amb els nens d’una manera que després lamentarem.
Aquest sentiment de culpa posterior, és molt probable que ens porti a compensar-los.
Penseu: PREMIAR als fills per un “MAL” comportament dels pares ¿Com pot interpretar-se en el seu subconscient? » Llegir la resta «

A grans trets, va ser diagnosticat per definir l’estrany comportament d’aferrament que senten alguns ostatges cap a la seva segrestador però per a mi no només es limita a casos de retenció contra voluntat és, a més, aplicable en molts casos relacionats amb la maternitat. En dones, en major mesura i pel que conec. » Llegir la resta «

(Xerrada Node Nord. Bcn. 26/06/15)

Els nens NO es traumatitzen per les coses que passen sinó per COM passen les coses.
La nostra realitat és sempre SUBJECTIVA i per tant, la podem manipular (a favor i en contra). La realitat dels nostres fills, mentre són petits, es construeix a través de nosaltres i de la nostra interpretació de la mateixa.
PRIMERA recomanació; Mirar cap a un mateix. Fer-nos adults emocionals.
Un adult emocional és aquell o aquella que sap que els seus estats emocionals NO depenen dels altres.
La infidelitat MAI és la causa de cap ruptura, és una conseqüència.
El victimisme només és una EXCUSA per evitar responsabilitats. » Llegir la resta «

Crec que un dels problemes bàsics de l´educació contemporània recau en la innecessària alteració de la jerarquia familiar. Està fora de lloc i ens confón.

Com bé diu la filosofia de les constel.lacions familiars, la família és un sistema i perquè el sistema funcioni correctament, cal respectar el seu ordre.

Així doncs, els fills estan en tot el dret de demanar als pares el que els convingui i els pares en la obligació d´atendre les demandes dels fills.

Per contra, els pares NO estan en el dret de demanar RES als fills. I els fills tampoc a ser condescendents amb les demandes dels pares.

La posició de pares NO consisteix en DEMANAR sinó a MANAR. I la dels fills NO consisteix en OTORGAR sinó a OBEIR.

Això és el que més convé al sistema i el que s´espera dels uns i dels altres.

                                                  (Xerrada Ateneu Igualadí, 15 d´abril 2015)

NO naixem amb l´instint de tenir cura dels nostres fills, l´aprenem.
Veus? en això som semblants a alguns dels nostres parents llunyans, els orangutans (*adjunto al peu un cas concret pels curiosos que vulguin investigar, però n´hi ha més !!)

I doncs, som una raça inútil? No tenim instint de supervivència?
Siii! Si que en tenim.
El veritable instint de supervivència de la nostra especie recau en la sociabilitat. Som un animal SOCIAL.
Som animals tan febles que sense la comunitat no anem enlloc. NO tindria sentit reproduir-nos si anem sols i NO ho sabrem fer, si la comunitat NO ens ensenya. » Llegir la resta «

Sempre que decidiu aplicar un castig* als vostres fills, jo RECOMANO donar les instruccions en privat.
Si només és un l´afectat, a ell. Si son varis, per separat.
El castig* en SI ha de ser la conseqüència. La humiliació pública NO ha de ser MAI part d´aquesta conseqüència. » Llegir la resta «