Un, dos i ….

Escrit el 21/02/2013 a les 19:17 § 0 comentaris

 

Va ser intentant fer la vertical per demostrar a la meva filla gran les dots que tinc de gimnasta que tan bona reputació em van donar a EGB, quan, desprès del impuls, un, dos, tres.. braços enlaire genoll dret aixecat .. em van fallar els “amortiguadors”.

L’efecte rebot, l´ elasticitat, la molla dels bíceps o ves a saber …”toing, poff” que no sé que els va passar als braços però se’m van ”enxofar” com dos “palotes sabor fresa” i del castanyot, no t’ho perdis, per poc hi deixo tres dents i un tros de llengua i tot.

Directament ”empotrada” a la paret del pati.

Uns segons de “descol.loque “.No es per riure. ( Com la meva amiga Marta que quan baixa el Dragon Kan i diu que se li mou el cervell)  Que no hi veia bé, que no sabia on era, ni com havia anat que acabés amb aquella “pose” tan miserable.

Mentre m´orientava, descargolant-me, vaig veure la nena, paralitzada, segurament espantadíssima pel que la mare acabava de fer.

Però l’amor matern traspassa el coneixement: Malgrat que, del sotrac, el sistema nerviós se m’havia malmès i, de tot el cos, nomes em notava les puntes de les orelles que em bullien com si les haguessin rostit “volta i volta”, i malgrat que, possiblement, caldria un inventari per recol.locar-me els ossos, vaig ser valenta i somrient-li, amb paraules quietes i assossegades li vaig explicar:

- En l’antiguitat, en l’època que la mama anava a collegi, la vertical es feia així.

Es va girar, va quedar quieta, es va tornar a girar, em va mirar de dalt a baix i a continuació va seguir fent les seves “rodes”, en el meu temps les laterals, sense donar-hi més importància.

Jo també al·lucinava.

Poc m’esperava aquest desenllaç quan se’m va ocórrer.  Però, si m’hauríeu d’haver vist uns minuts abans! Si és que em vaig fer la “xula” i tot de tan creguda que estava,…serà possible…no me’n sé avenir. Quina part de la meva nova anatomia post maternal m´haurà desequilibrat així?

Total, he agafat una por… que ara no tinc pebrots ni de apuntalar una “voltereta”. Ostriqueta, no vull ni imaginar que hagués pogut passar si se’m dona per fer “l’espagat”…

No, no. No em puc deixar perdre d’aquesta manera, m’he rovellat mes que un patinet a l´intempèrie.

S’ha acabat, i ara va en serio, al setembre començo a fer esport.

Etiquetes , , ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>