Núm 436. Dorm màma

Escrit el 19/05/2013 a les 17:24 § 0 comentaris

 

La veritat és que no vaig fer res extraordinari perquè el meu segon parell aprenguessin a adormir solets. Sense mi, em refereixo.

Bé, gairebé res. Quatre cosetes que us detallaré i una mes. Si. Una mes. En realitat en aquesta “més” si vaig fer alguna cosa MOLT diferent al que vaig fer amb els primers: Hi vaig posar MENYS atenció.

No els vaig desatendre, no els vaig deixar plorar sense consol, no els vaig abandonar, no els vaig ignorar. Només vaig posposar,  potser, alguns pocs minuts la meva presència. Minuts i pocs.

Però clar, m’ho podia permetre. Em vaig concedir aquest permís. Perquè en aquest moment no només tenia als nadons i aquest detall m´ eximia de culpes. No era una “mala mare” senzillament perquè si deixava a uns era per atendre els altres i resulta que sóc mare de tots. Vistiplau.

I escolta, quan una no dóna per més saps que passa? Que la resta dóna amb menys. Sense remordiments, no hi ha lloc, i a sobre, amb excel·lents resultats.

Potser perquè amb els grans ho vaig passar tan malament (els dormia a braços, als 2, migdiades incloses) que quan m’acostava al bressol dels menuts i els veia tan feliços, desperts, donant tombs fins adormir-se, m’embargava l’emoció.

No només és possible sinó que crec que així hauria de ser.

Us aniré enumerant “aquestes cosetes” practiques de les que us parlava a continuació. No ho faig ara per no carregar massa i per què vaig pensar que la COSA de MÉS mereixia el post sencer.

Depèn d’ells, si. Però també depèn molt de nosaltres.

Aquesta és la meva gran conclusió.

 

 

 

.

Etiquetes , , , ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>