( a partir 8 anys aprox. )
L’abric de cent set butxaques sempre havia estat penjat allà i no recordo mai haver-li vist posat.
Quatre plomes verdes i blaves al coll, vint botons de tres colors i trenta traus.
Jeia tou i ben adormit darrere de l’atrotinada porta de l’entrada i només es movia avorrit si es colava una ràfega de vent enmig dels llistons. Llistons apedaçats moltes vegades des de fa més de mil anys. Un clau damunt de l’altre.
La casa era tan vella, tant, que si es tancava de cop, tremolaven els fonaments, la xemeneia tossia i la teulada es sacsejava deixant caure la neu. Però no era tan fràgil com semblava.
Estreta com una caixa de llumins i llarga com un llapis.
A la punta més alta del pic més punxegut de la muntanya més llunyana de la vall d’Argó.
Més que un edifici, era una abraçada de fusta, pedres i branques. Un niu d’on l’àvia no s´hi movia.
A la meva àvia Sió, del bell mig dels cabells li sortia una llum taronja que l’acompanyava per allà on transités, que li donava calor com un foc i que li encenia les galtes i la punteta del nas.
Ordenava barrets i feia sopetes i teixia bufandes pels seus gats. No feia més que això mentre musicava cançons sense paraules que li naixien a la gola. Cançonetes amb els llavis premuts.
L’àvia deia que el pitjor que li podia passar a un gat era emmalaltir de mal de coll.
I quan alguna cosa li angoixava feia petar les agulles teixint sense parar.
Clic-clac-clic-clac-clic-clac
Pels seus gats.
El dia que se’m va acudir ficar la mà a la tercera butxaca de l’abric, jo era una nena i ella estava tan atrafegada que no se li veien els peus; coberts de serpentines de mitja i cabdells que la Mixeta enredava jugant. Portava la faldilla i les espatlles plenes de llaneta i una pila de barrets, altíssima, la custodiava com si al seu costat tingués un espectador amb molts caps.
No em va veure o això em va semblar.
La tercera era la més temptadora perquè sempre que jo arribava, l’alè fred que em seguia del carrer se li colava i la inflava com si respirés. Com si em cridés a engrapar-la.
La tercera butxaca de la meva dreta, començant per baix.
Tot amagava secrets a la casa del cim però aquest abric em tibava dels ulls.
Quan el didal em va trobar el dit em va estrènyer ben fort. En treure la mà ja el duia posat. No em premia, gairebé em mossegava i el dolor em va fer insuportable a l’instant.
Cal travessar deu alzines centenàries i dotze avets negres empastifats de matolls i esbarzers que esgarrapen com dimonis, si el que vols és arribar al llac. Això i la gebrada freda que et cau al damunt, que et mulla els cabells i que et fa venir llàgrimes dolces i de mentida als ulls.
Només hi ha pendent fins al final. Pendent que t’empeny i que t’allunya de l’àvia, de la casa i els gats. De l’olor de sopetes.
Cal tornar-se a aixecar sense vacil•lar i sortejar caus de gnoms i nans que sempre apareixen improvisats en qualsevol lloc del bosc. I pedres lliscoses de molsa. Cal ser prou destre per arribar a temps i jo ho vaig fer perquè el didal m´hi va portar.
A la vall de Argó les aigües són encantades.
El llac és un mar fosc i silenciós a qui han pres les onades.
Les aigües són màgiques i fumegen i els fums fan rostres i boques que parlen a qui sap mirar.
Si el sol s’atreveix, la boira li esborra la llum. Per això el llac sempre és gris.
Vaig endinsar el braç en les profunditats i destalls de colors van fer venir peixos i serps i dones de fang. Aquoses i tremoloses que em van robar el didal.
**
L’abric de les cent set butxaques té un estrip. De la tercera butxaca a terra hi pengen sis fils.
No el vull cosir.
No el cosiré.
D’ençà que l’àvia no hi és cada matí preparo deu tasses de te amb deu culleretes diferents posades del revés i les pico, breument, contra les tasses per trencar silencis abans de remoure.
Cling-clang-clong
Totes fan el seu soroll i no és ni perquè si ni és perquè no.
Remena que remenaràs, em vénen picors al nas. No! No me’l puc tocar que se m´apagarà.
Espero.
Ordeno barrets i faig bufandes noves per gatets. Ummh, a la Mixa xica li moqueja el morret.
Espero.
A que s’obri la porta i ella, la meva neta, entri corrents a espiar-me amb els ullets de mel i l’abric s’esgarrifi, de fred, fent tremolar els misteris de les butxaques.
Cent set. Cent set butxaques són.
Quatre plomes verd i blaus al coll.
Vint botons de tres colors i trenta traus
Deixa un comentari