Els nens i la mort.

Escrit el 08/02/2016 a les 20:27 § 0 comentaris

 

a

Al principi de fer això que faig una mare va contactar amb mi per mail.

Tenia un fill que patia una estranya malaltia de naixement que tot i que li havia permès superar els 6 anys ja no se li auguraven gaires millors pronòstics.

Ella ho tenia assumit.

Volia que l´ajudés a fer entendre el nen el que li havia de passar. A que acceptés la seva pròpia mort a través de les respostes a les seves dispars, innocents i inquietants preguntes

Varem conversar llargament, molts dies. No cal que us digui el que va suposar per mi: De les relacions més íntimes, empàtiques i dures que he tingut mai amb algú i sense conèixer-la en persona.

Sabeu que vaig aprendre? Sobretot, les meves grans limitacions al respecte. 

Fins que la vaig conèixer a ella, creia que aquesta mena de “desgracies” eren alienes a mi.Com si hagués oblidat que aquesta era una sort a la que estem condemnats tots.

 

 La propera xerrada a l´Ateneu,  “Fer de pare, fer de mare..acompanyant el dol”  (11/02/16) m´hi ha fet pensar. Els he re.llegit i he extret  algunes de les conclusions a les que vam arribar plegades, per a qui pugui ser d´utilitat:

 

- NO evitar respostes.

Si li diem, “no passa res”,”no facis aquestes preguntes”, “tu no t´has de preocupar”.

Augmentarem la seva incertesa i les seves angoixes. (l´excloiem de participar en allò que més que a ningú, li afecta a ell)

 

- Respostes senzilles i sense detalls.

Em farà mal? Els pares y els metges farem el possible perquè no t´en faci gens.

Sabem que serà així. No els mentim.

 

-Acceptar que hi ha respostes que NO tenim

Dir: – Això NO ho sé però miraré d´esbrinar.ho si tu vols.

És millor que fingir una resposta que, si es descobreix, trencarà la seva seguretat amb nosaltres.

 

- Que sàpiga que No està sol

Aprofitar les ocasions per dir…”a els altres nens com tu els hi sol passar…” els fa entendre que hi ha més com ell i que dins de l´extraordinari no és anormal.

Rodejar-se de famílies amb casos semblants és tan bo pels nens com pels familiars.

 

- Parlar-ne amb els del seu entorn.

No és contagiós.

Si altres nens el visiten haurien d´estar lliures de les sobreimpresions dels seus adults. Sinó, val més que no hi vagin.

 

- Sense culpables.

Ensenyar-li que en la naturalesa cada ser viu neix, existeix i mor. No podem saber quan però sabem que serà així per tothom. No és culpa de ningú.

 

- Deixar que faci ús de les seves emocions.

“No estiguis trist” No t´enfadis”..si bé penso que són ordres que s´haurien d´evitar amb tots els nens, més encara a aquells que convé exterioritzar el doble.

També als pares i familiars. (nosaltres ens sorpreníem sovint descobrint que el nen, precisament, era el menys feble emocionalment de tots)

 

Respecte a la pregunta: – Que passarà després?

- les fortes creences religioses de la mare sempre tenien una resposta tan segura com tranquil·litzadora.

(En això la vaig envejar molt)

 

 

Acceptar la vida també és acceptar la mort.

Una abraçada gegant a aquells que estigueu en aquest procés.

 

 

 

 

Etiquetes , ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>