Aquella senyora del banc.

Escrit el 18/04/2017 a les 6:34 § 0 comentaris

a

 

Per Sant Jordi s´asseu a la plaça de Cal Font de bon matí i somriu. No l´heu vista mai?

Porta una jaqueta prima de color carn. Normalment. Una robeta que a mig del dia, si fa sol, es plega damunt les faldilles amb precisió. Li agrada que no quedin plecs i l’allisa amb la punta dels dits. Contínuament. És una persona tan curiosa…

Polida. Amb el cabell canós, recollit al clatell i un floc grisós que li cau damunt un ull, insistentment. Un rínxol que ella s’entesta a retirar. Se’l torna a col•locar sense èxit, se’l treu de davant. Que graciosa està quan ho fa…
És menuda. Gairebé una nina empolsinada.

Per mi no és diada si no em topo amb la seva mirada irremeiablement perduda. » Llegir la resta «

Com dues gotes d´aigua.

Escrit el 12/02/2015 a les 14:22 § 2 comentaris

a

Has mirat mai un vidre d´una finestra quan plou?. Jo si.

De sobte esclata com una crispeta del no res i apareix una gota petitona d´aigua. Que deu pensar, em pregunto?. M´ho pregunto » Llegir la resta «

Tafacap (tafanejador de caps)

Escrit el 11/07/2013 a les 18:49 § 0 comentaris

tafacap

 

Un tafacap és un monocular llarg i prim com un llapis que t’entafora a l’orella i serveix per llegir els pensaments.

La meva iaia Teresa en tenia un i no se’n separava mai. Li vaig descobrir a contrallum, a la cuina, mentre li ballava dins la butxaca dreta. ( Ummhh, potser era l’esquerra.)

La iaia era mig bruixa, que ho preguntin sinó als de Copons. Mig, tan sols. L’altre meitat es servia d´instruments com aquests. En tenia un bagul ple, dalt les golfes. Tancat amb set panys, de set claus: Una, dues tres, quatre, cinc, sis i set. Distintes.

Però el tafacap,no. El tafacap el duia sempre al damunt. » Llegir la resta «

Avui

Escrit el 19/03/2013 a les 14:28 § 1 comentari

 

M’ho han dit les retines:
Quan he tret el cap al carrer, de bon matí, i s’han fet petites com un punt i final.

M’ho ha dit el nas:
Quan al passar a peu pel passeig, ha quedat enamorat; babau i pertorbat, per una flor minúscula.
Una flor que tremolava de fred. Que amb prou feines feia olor. Que s’espolsava els pètals, escarransits, acabats de desplegar. » Llegir la resta «

Montserrat

Escrit el 09/01/2013 a les 14:45 § 0 comentaris

a (1)

 

Es digués com es digués l’ésser que va crear el món, quan va construir el lloc on visc, tenia l’aspecte d’un nen enorme.

Un nen de proporcions descomunals que jugava a la vora del mar.

Va enfonsar les seves majúscules manetes a la sorra mullada d’aigua i sal i la va deixar caure formant monticles capritxosos al seu voltant. » Llegir la resta «

La mare d´un miler de somriures

Escrit el 26/06/2012 a les 10:51 § 0 comentaris

 

Hi havia una vegada una mare que guardava ampolles buides.
 Cada dia feia el mateix, esperava tenir-los ben adormits, els nens, els posava un petó al front, els acotxava, els ajustava la porta i encenia un llumet del passadís perquè no tinguessin por.
 
Cada dia del món. I  cada deu, desprès de prémer el llumet “espanta-dimonis”,  encenia el del rebost.
 
Passava la balda, obria  i respirava les olors humides  que li arribaven des del fons, escales avall,  on hi havia l’armariet i les ampolles. » Llegir la resta «