Com dues gotes d´aigua.

Escrit el 12/02/2015 a les 14:22 § 2 comentaris

a

Has mirat mai un vidre d´una finestra quan plou?. Jo si.

De sobte esclata com una crispeta del no res i apareix una gota petitona d´aigua. Que deu pensar, em pregunto?. M´ho pregunto » Llegir la resta «

Tafacap (tafanejador de caps)

Escrit el 11/07/2013 a les 18:49 § 0 comentaris

tafacap

 

Un tafacap és un monocular llarg i prim com un llapis que t’entafora a l’orella i serveix per llegir els pensaments.

La meva iaia Teresa en tenia un i no se’n separava mai. Li vaig descobrir a contrallum, a la cuina, mentre li ballava dins la butxaca dreta. ( Ummhh, potser era l’esquerra.)

La iaia era mig bruixa, que ho preguntin sinó als de Copons. Mig, tan sols. L’altre meitat es servia d´instruments com aquests. En tenia un bagul ple, dalt les golfes. Tancat amb set panys, de set claus: Una, dues tres, quatre, cinc, sis i set. Distintes.

Però el tafacap,no. El tafacap el duia sempre al damunt. » Llegir la resta «

Avui

Escrit el 19/03/2013 a les 14:28 § 1 comentari

 

M’ho han dit les retines:
Quan he tret el cap al carrer, de bon matí, i s’han fet petites com un punt i final.

M’ho ha dit el nas:
Quan al passar a peu pel passeig, ha quedat enamorat; babau i pertorbat, per una flor minúscula.
Una flor que tremolava de fred. Que amb prou feines feia olor. Que s’espolsava els pètals, escarransits, acabats de desplegar. » Llegir la resta «

Montserrat

Escrit el 09/01/2013 a les 14:45 § 0 comentaris

a (1)

 

Es digués com es digués l’ésser que va crear el món, quan va construir el lloc on visc, tenia l’aspecte d’un nen enorme.

Un nen de proporcions descomunals que jugava a la vora del mar.

Va enfonsar les seves majúscules manetes a la sorra mullada d’aigua i sal i la va deixar caure formant monticles capritxosos al seu voltant. » Llegir la resta «

La mare d´un miler de somriures

Escrit el 26/06/2012 a les 10:51 § 0 comentaris

 

Hi havia una vegada una mare que guardava ampolles buides.
 Cada dia feia el mateix, esperava tenir-los ben adormits, els nens, els posava un petó al front, els acotxava, els ajustava la porta i encenia un llumet del passadís perquè no tinguessin por.
 
Cada dia del món. I  cada deu, desprès de prémer el llumet “espanta-dimonis”,  encenia el del rebost.
 
Passava la balda, obria  i respirava les olors humides  que li arribaven des del fons, escales avall,  on hi havia l’armariet i les ampolles. » Llegir la resta «