Aquella senyora del banc.

Escrit el 18/04/2017 a les 6:34 § 0 comentaris

a

 

Per Sant Jordi s´asseu a la plaça de Cal Font de bon matí i somriu. No l´heu vista mai?

Porta una jaqueta prima de color carn. Normalment. Una robeta que a mig del dia, si fa sol, es plega damunt les faldilles amb precisió. Li agrada que no quedin plecs i l’allisa amb la punta dels dits. Contínuament. És una persona tan curiosa…

Polida. Amb el cabell canós, recollit al clatell i un floc grisós que li cau damunt un ull, insistentment. Un rínxol que ella s’entesta a retirar. Se’l torna a col•locar sense èxit, se’l treu de davant. Que graciosa està quan ho fa…
És menuda. Gairebé una nina empolsinada.

Per mi no és diada si no em topo amb la seva mirada irremeiablement perduda.
I tan atenta com es queda, tan abstreta… Ella és allà en la seva invisibilitat enmig de tothom i de ningú.
S´asseu i prou. S´asseu i somriu. Sempre somriu.

L´any passat no me’n vaig poder estar. És que havia de saber…
Em vaig parar a la seva vora a robar-li una mica d´allò que la fa estar tan pendent. El temps suficient fins que la meva impaciència, la ceguera i la curiositat em van obligar a haver-la de tocar:
- Perdoni, què és el que fa?

I aleshores m´ho va dir.
Em va dir que venia a plegar paraules.

Recollia les paraules que en un dia com aquest s’escapen o es llencen.
Paraules d´amant que cauen perquè pesen de vergonya abans d´arribar o bé es deixen anar a qualsevol racó, potser per por.
I també les paraules d’afecte que es rebutgen de males maneres. Sobretot aquestes, perquè piquen i reboten i es perden i costen de trobar.
I les que no s´acaben de dir, les que tenen més sentiment que so. I les que es desfan per instants, ui! aquestes requereixen precisió; – amb prou feines s’aprofiten, em deia mentre arrufava el nas. Tan malmeses estan i tan petites són perquè a mig dir s´han deixat d´ escoltar.

Però ella les plega, totes.
Les paraules. D´amor.

Paraules abandonades que, confessa, tanta falta li fan per sorgir un estrip que té entre l’estómac i el cor. Un foradet mancat de caliu que no acaba de farcir i repuntar mai.

Vet-ho aquí.

Si vosaltres també volíeu saber… jo us ho he volgut explicar.
Aquest és el motiu.

Per això somriu i per això s´hi està, aquella senyora del banc.

 

 

 

Etiquetes , ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>