Es digués com es digués l’ésser que va crear el món, quan va construir el lloc on visc, tenia l’aspecte d’un nen enorme.
Un nen de proporcions descomunals que jugava a la vora del mar.
Va enfonsar les seves majúscules manetes a la sorra mullada d’aigua i sal i la va deixar caure formant monticles capritxosos al seu voltant.
Després, els va mirar sorprès i els va omplir de rialles infantils.
Si Déu va tenir una mare que, com nosaltres l’observava amorosa i pacientment, aquesta dona, lluïa una pell fosca.
Una pell fosca, lluent i brillant i, aquell dia, almenys, s’anomenava Montserrat.
Deixa un comentari